Immigració, convivència i integració social

En els darrers mesos l’anomenada crisi dels refugiats ha posat de nou damunt la taula el complex tema dels processos migratoris. Tot i les lloables iniciatives solidàries dels ciutadans i de sectors de la societat civil, els resultats, almenys de moment, han estat migrats quan no preocupants. Són moltes les dimensions que caldria abordar, però n’assenyalaré quatre que em semblem especialment importants.

En primer lloc, és perillosament reduccionista centrar-nos només en el tema dels refugiats i oblidar-nos del nombre ingent de persones que també es veuen obligades a abandonar el seu país d’origen. No hi ha dubte que la guerra de Síria ha provocat una crisi humanitària d’una extrema gravetat a la qual cal donar-li resposta. Però ens equivocarem si, com sembla deduir-se de determinats discursos, establim una divisió entre “acollibles” – els refugiats- i “no acollibles” (o molt limitadament acollibles) - els immigrants. L’única manera seriosa i justa d’abordar el tema és pensar que tothom que es veu obligat a emigrar pateix una violència, molt sovint estructural, que l’expulsa de la seva comunitat i del seu país, sigui fruit d’una guerra (moltes són encobertes), de la persecució per les seves opcions religioses, sexuals o polítiques o del model econòmic hegemònic.

En segon lloc, cal partir d’una premissa essencial: les nostres societats són cada cop més multiculturals. La diversitat cultural no és una opció ideològica, sinó una realitat, que exigeix repensar el monoculturalisme en què estem en gran mesura instal·lats. Repensar i portar a la pràctica noves polítiques que permetin fer compatibles la igualtat i la diferència, els drets culturals i els de ciutadania (i els deures és clar) així com reconstruir el delicat entramat sobre el que s’assenta la convivència en societats plurals. Aquest és un dels principals reptes de futur que tenim. Si no som capaços de gestionar de manera justa i cohesiva la diversitat cultural, corre perill la mateixa democràcia.

En tercer lloc, el repte multicultural exigeix noves polítiques públiques i el desenvolupament de les polítiques socials. Acollir persones significa que tinguin accés al mercat de treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat i que se sentin còmodes en la societat d’acollida. Bona part dels conflictes que atia i s’alimenta la xenofòbia, sorgeixen de la competència entre autòctons i immigrants sobre les engrunes d’uns Estats del Benestar cada cop més esquàlids. Invertir en política social és invertir en cohesió, és lluitar contra els radicalismes d’uns i altres, contra la intolerància del signe que sigui.

En quart i darrer lloc, la crisi dels refugiats evidencia, un cop més, el fracàs d’Europa, o millor dit, d’una determinada concepció d’Europa. La que crea fronteres en el seu si entre nords i suds, la que torna a construir murs enlloc d’ensorrar-los, la que es mostra incapaç de mirar més enllà dels interessos particulars dels seus membres. L’Europa asocial, l’Europa fortalesa més que la solució està éssent un problema.

Tot plegat no vol dir que hi hagi solucions fàcils. Si una cosa resulta clara és que cap dels models d’integració que s’han portat a terme ha resultat plenament exitós. Però ens hem de rebel·lar contra el relat, cada cop més estès que ens situa entre l’espasa del racisme i la paret del bonisme.  Quan ens mirem al mirall de la immigració, la imatge que veiem no és el de societats obertes, solidàries, respectuoses amb la diferència, compromeses amb la dignitat humana, cohesives i justes. I si el que veiem no ens agrada, no li donem la culpa al mirall. Ens va el futur.

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull

2 d’octubre, Dia Internacional de l'Educació Social

Avui celebrem el Dia Internacional de l’Educació Social però també el 20è aniversari de la primera promoció d’educadors i educadores socials, que va graduar-se l’any 1995, ara fa 20 anys. La reflexió sobre aquesta pràctica professional i la consciència de necessitar estructures organitzatives i una formació específica comença a finals dels anys 60. Però és l’any 1991 quan es va publicar el decret que donava el tret de sortida a la presència de l’Educació Social a la universitat i la feia visible en el conjunt de les professions educatives i socials.

L’Educació Social és una professió jove que en aquest breu període de temps ha fet grans canvis i avenços substancials. S’ha dotat d’eines per consolidar una identitat pròpia compartida, com és el cas dels Documents Professionalitzadors que recullen una definició específica d’Educació Social, el codi deontològic de la professió i una descripció de funcions i competències professionals. En paral·lel, s’ha dotat d’estructures organitzatives que li donen visibilitat, com són els col·legis professionals en les diferents comunitats autònomes i un “Consejo General de Colegios de Educadores y Educadoras Sociales” (CGCEES) que els unifica.

Aquesta professió ha posat en evidència que l’educació, entesa com el desenvolupament de potencialitats i l’aprenentatge d’elements culturals valuosos per a la vida en societat, és un concepte ampli que, com deia Delors en el seu informe de 1996, es dóna al llarg de tota la vida i no s’ha de confondre amb l’escolarització. El treball que es fa des de l’Educació Social en qualsevol franja d’edat, des de la infantesa a la vellesa, amb qualsevol col·lectiu social vulnerable o que viu en estructures socials fràgils, està contribuint al desenvolupament dels “quatre pilars” que es comentaven en aquell informe. Aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts i aprendre a ser, són els fonaments en què descansa la convivència en un món divers, dinàmic, canviant i incert.

Mitjançant la seva pràctica, l’Educació Social ha demostrat que té vigència la vella aspiració segons la qual l’educació pot contribuir a transformar el món i que es poden fer petites revolucions en el treball del dia a dia per millorar la qualitat de vida de les persones, crear condicions per a l’exercici dels drets fonamentals i construir societats més acollidores i humanitzades. És un exemple de com l’educació pot ser per a tothom, democràtica, plural, respectuosa amb la diversitat, sensible al patiment, comprensiva, amable i acollidora. I també és un exemple de com es pot fer política des de l’exercici professional, ara que la política està tan desprestigiada.

Ara bé, l’Educació Social també és realista, conscient de les dificultats de la seva missió i de les importants limitacions en la seva pràctica. Tot i això, és optimista perquè confia en les seves possibilitats per promoure canvis en les persones, els grups i la societat en el seu conjunt.

Per aquesta raó, en aquest equilibri entre la consciència de les dificultats i l’esperança en caminar cap a un món millor, la professió i totes les persones que la configuren tenen clar que queden reptes immensos i que no s’ha de ser triomfalista malgrat els grans avenços que s’han fet en el curt període de 20 anys. Cal millorar el rigor científic i la qualitat de les accions, potenciar la producció i la difusió de coneixement basat en la recerca, desenvolupar eines de suport als professionals que estan emocionalment exposats a situacions crítiques, difondre els resultats de la seva pràctica, fer-se sentir i valorar per les altres professions més consolidades, però sobretot, hem d’interpel·lar els poders públics i la comunitat en el seu conjunt sobre les responsabilitats que tots tenim envers la societat que volem construir.

Malgrat totes les dificultats, l’Educació Social té molt camí per recórrer. Parafrasejant Gabriel Celaya quan aquest es referia a la poesia, podem dir que “l’Educació Social és un arma carregada de futur”. Avui, 2 d’octubre de 2015, fem nostre l’eslògan que aquest any l’Associació Internacional dels Educadors i Educadores Socials AIEJI ha triat per commemorar el Dia Internacional de l’Educació Social: “La professió més bonica del món”; felicitem-nos per haver fet aquesta tria i formar part d’un col·lectiu professional entusiasta, implicat, compromès i esperançat.

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de publicacions de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Dra. Gisela Riberas Bargalló

Directora acadèmica de Grau i Directora del Grau en Educació Social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Seminari internacional: La recerca en ciències socials per a la millora de la societat

Fotografia de la taula inaugural del Seminari amb Josep Oriol Pujol,
director general de la Fundació Pere Tarrés; el rector de la Universitat Ramon
Llull, Dr. Josep Maria Garrell; i la directora del grup GIAS, Dra. Txus Morata.

El 16 i 17 de setembre vam poder viure quatre oportunitats úniques, cada una d’elles insubstituïbles. La primera és que, per primer cop, dos professors investigadors de dues de les millors universitats del món en Treball Social van ser presents a la nostra Facultat per mostrar part de la seva feina. Un dels seus primers objectius va ser el d’aportar coneixement al primer I+D+i que es concedeix al Grup de Recerca Emergent GIAS, eix al voltant del qual giraven totes les xerrades. 

Les dues Facultats de les que formen part, Graduate School for Social Service (Fordham University) i Graduate School of Social Work (Boston College) estan en el top ten d’universitats americanes que ofereixen els estudis de Social Work als USA, un país amb més de 50 anys de tradició en doctorats i recerca en treball social. A l’Estat Espanyol comencen ara a existir els primers projectes de doctorat en aquesta disciplina. Als USA no existeix l’educació social com a professió, però sí les mateixes tasques professionals dels educadors que allà desenvolupen treballadors socials. La professora Barbara Kail, de la universitat de Fordham (Manhattan) ens va apropar des de la seva perspectiva d’avaluadora de programes de prevenció i intervenció en drogodependències als USA, al paper de les activitats d’oci i sociocultural en la prevenció i reinserció en l’àmbit de les drogodependències. El professor James Lubben, actual director del Programa Internacional de Doctorat en Treball Social i Benestar Social de Boston College i professor emèrit del departament de Benestar Social de la Universitat de Califòrnia a Los Àngeles (UCLA), va explicar a la importància vital de les Xarxes Socials de suport a la gent gran amb la conferència ‘Social Isolation: Isolation Kills”.

Bàrbara Kail, professora a la Graduate School of Social Services
de la Fordham University (Nova York)

La segona oportunitat única, apassionant, és que també per primer cop vam comptar amb un investigador de primer rang europeu en l’avaluació de les Ciències Socials, el catedràtic de Sociologia de la Universitat de Barcelona Ramón Flecha. Doctor Honoris Causa per la Universitat de West Timisoara, és l’Investigador Principal del projecte IMPACT-EV, el projecte de recerca que neix com a resposta als intents d’eliminar a les Ciències Socials com a àrea beneficiària de recursos europeus per a la recerca. Aquest projecte està suposant un avanç històric per a poder reconèixer les Ciències Socials com a una eina capacitada per a generar projectes d’utilitat social avaluable i contrastable; un avanç històric en quant a l’avaluació d’impacte dels resultats de les Ciències Socials i, en quant a això, està obtenint el reconeixements actiu dels alts comissionats de la recerca de la UE i la Comunitat Científica Internacional en fòrums como l’ESA (European Sociological Association) o l’EERA (European Educational Research Association). Vam tenir l’oportunitat d’aprendre molt tant de la seva xerrada com en el debat posterior que va ser d’allò més interessant.

La tercera oportunitat va ser el debat entre Catalunya i el País Basc, entre el catedràtic de Ciències Polítiques de l’UAB Joan Subirats i l’ex viceconseller d’Assumptes Socials del Govern Basc Fernando Fantova, interesantíssim. Sota el títol ‘Diàleg: lleure, acció sociocultural i cohesió social en societats complexes” ens van apropar al món de les Polítiques Socials i la seva capacitat de generar millores socials. Son dues de les veus més reconegudes tant a Catalunya com en el País Basc sobre aquest tema, sent un plaer poder escoltar-los i participar després amb ells d’un intens debat que aportava encara més evidències pràctiques i útil per als nostres projectes i recerques.

I la gran oportunitat, la que aglutina a totes, és la de participar en un seminari de recerca de primer nivell per a la millora de la societat des dels projectes pels que acostumem invertir il·lusions, hores i feina. Durant molts anys, encara avui, algunes veus s’encarreguen d’intentar posar en dubte la utilitat de les Ciències Socials, el veritable impacte de projectes científics (o pseudocientífics, s’atreveixen a dir alguns i algunes) que pretenen oferir resultats capacitats per a oferir evidències científiques capacitades per a millorar les nostres societats. I la veritat es que, no ens podem enganyar: moltes vegades ha passat això. Tenim l’oportunitat única de continuar reafirmant-nos en el nostre compromís de que no torni a passar. Que gràcies a la nostra feina plena de compromís i rigor, les ciències socials guanyin un prestigi que mai han tingut. El de Ciència madura i capacitada per a treballar per una societat millor, especialment per treballar per oferir millores reals, contrastades a les persones i col·lectius que més ho necessiten. Una oportunitat única per a, junts i amb especialistes de primer ordre mundial, reafirmar-nos en el nostre adéu a les ocurrències i l’abraçada a tot allò contrastable, avaluable i capacitat per a generar un veritable i positiu canvi social.

Miguel Ángel Pulido
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull

Barcelona, ciutat educadora

“Educar i incloure, un repte present i futur”.

Avui més que mai, la ciutat (gran o petita) disposa d'incomptables possibilitats educadores, però també poden incidir-hi forces i inèrcies deseducadores. D'una manera o d'una altra, la ciutat presenta elements importants per a una formació integral: és un sistema complex i, alhora, un agent educatiu permanent, plural i polièdric, capaç de contrarestar els factors deseducatius.

Així comença un document oficial per definir el concepte de Ciutat Educadora.

L´Ajuntament de Barcelona l'any 1990, amb motiu del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, crea aquesta expressió “ciutat educadora". Ho va fer des del convenciment indiscutible que la ciutat és educativa pel sol fet de ser ciutat: és font d'educació en ella mateixa, educant des de múltiples esferes i per a tot el conjunt dels seus habitants. Tota ciutat ho realitza des de la implicació activa de sectors públic i privats, des de l´administració i des del conjunt d´agents socials i entitats que intervenen en la xarxa activa de la seva vida social, educativa i cultural.

Amb la creació i constitució de l'AICE (Associació Internacional de Ciutats Educadores) formalitzada en el III Congrés celebrat el 1994 a la ciutat de Bolonya, actualment una xarxa de 450 ciutats de 36 països del món (Àsia- Pacífic, Amèrica, Àfrica i Europa) comparteixen, intercanvien i col·laboren des dels seus governs locals amb l'objectiu comú de treballar conjuntament en projectes i activitats per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, a partir de la seva implicació activa en l'ús i l'evolució de la pròpia ciutat d'acord amb la Carta aprovada de Ciutats Educadores.

“Educar és un repte de tots” i la ciutat esdevé la clau d´aquest repte. Les raons que justifiquen aquesta funció són d'ordre social, econòmic i polític, orientades sobretot a un projecte d'ordre cultural i formatiu eficient i convivencial, i cal fer-ho amb una atenció especial a la formació, la promoció i el desenvolupament de tots els seus habitants, amb una atenció especial pels infants i els joves, i amb voluntat decidida d'incorporació de persones de totes les edats a la formació al llarg de la vida.

La Ciutat Educadora es defineix com un marc i un agent educador que practica l'opinió pública i la llibertat, que expressa el seu pluralisme social, promou la defensa de la ciutadania i s'esforça per practicar la individualitat solidària; facilita el teixit associatiu dels seus hàbits, la seva participació activa i vol generar un sentiment real de pertinença dels seus ciutadans que permeti formar persones sensibles als seus drets i deures.

Una trobada educativa

Novament aquesta tardor, Barcelona acollirà el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores coincidint amb el vintè aniversari de la constitució a Barcelona de l'AICE, de la qual Barcelona ha exercit la presidència des de la seva creació. Aquest congrés tindrà lloc els pròxims dies 13,14,15 i 16 de novembre de 2014. Hi torna a casa nostra amb una voluntat de seguir treballar per l'educació i la cultura de la social, sota el lema "La Ciutat Educadora és una ciutat que inclou".

Aquest XIII Congrés centrarà l'atenció en l'adaptació dels serveis municipals per lluitar contra les noves formes d'exclusió social, el foment de la coordinació administrativa per a una atenció integral a les persones, la millora de l'empleabilitat i la inserció laboral, la promoció de l'autonomia personal, el foment de l'accés a l´habitatge i el reforçament del capital social. Sent conscients del paper que els diferents estaments i agents socials i educatius tenen en configurar una xarxa d´implicació i responsabilitat davant d´aquest dret dels habitants de la ciutat: “el dret a una ciutat educadora, igualitària i inclusiva."

El XIII congrés s´ha plantejat al voltant de tres eixos claus:

• La inclusió com a dret: la ciutat educadora com a promotora de benestar i oportunitats vitals.
• Participació i compromís ciutadà: la ciutat educadora com a espai de convivència, diàleg i relació.
• La ciutat educadora com a espai d´innovació i de creativitat.

A la nostra societat, el coneixement i l´educació són eixos bàsics per al desenvolupament i la inclusió social. Per això l'administració local, com a líder dels objectius estratègics territorials, projecta sobre l'educació una mirada àmplia, més enllà de l´escola, una mirada sustentada en la idea de ciutat educadora, en la qual l'educació esdevé un instrument, motor o palanca per al desenvolupament personal i col·lectiu, la inclusió social i la millora de la convivència i de la solidaritat.

La Fundació Pere Tarrés va ser convidada a formar part del comitè científic d´aquest XIII Congrés i des del desembre de 2012 treballa per seu disseny i desenvolupament. Tenint clar que el lema d'aquest XIII Congrés, l'educació com una de les claus per a la inclusió social, va lligat amb els valors de l´humanisme cristià que com institució i fundació constitueixen el nostre ideari i anem desenvolupant en els nostres objectius i projectes educatius i de formació. Fet que ratifiquem amb el nostre compromís amb la justícia en totes les seves dimensions i la nostra postura inconformista envers les causes d'exclusió i transgressió dels drets fonamentals de la persona i amb una implicació activa en la modificació d´aquesta realitat. Concretant-se amb el nostre treball preferencial pels col·lectius més desafavorits, per aquelles persones que no tenen cobertes les necessitats bàsiques de supervivència, d'educació i de cultura, o que no tenen veu ni capacitat de participació i decisió en la vida col·lectiva.

Aquest Congrés esdevé una nova oportunitat de participació activa amb els projectes educatius de la ciutat de Barcelona i en situar el nostre compromís i col·laboració amb el lleure educatiu, l'educació i el treball social i les institucions i agents del Tercer Sector.

Josep Maria Font

Membre del Comitè Científic del XIII Congrés de Ciutats Educadores. Professor col·laborador de la Fundació Pere Tarrés.