Estratègies per treballar les violències que afecten als nostres joves

El Servei de Dinamització Juvenil de la Franja Besós dels Districte de Sant Andreu se situa als barris de Trinitat Vella, Baró de Viver i Bon Pastor. Desenvolupa serveis, projectes i activitats pels joves. La finalitat última és acompanyar als joves en la construcció dels seus projectes vitals des de la diversitat de models i la igualtat d’oportunitats. La formació, l’empoderament i la participació són tres estratègies fonamentals pel treball de les violències que afecten als nostres joves.

Ens situem a la perifèria de Barcelona en un dels territoris més colpejats per la crisi econòmica dels últims anys. Els barris de la Franja Besós del Districte de Sant Andreu, on ens situem, es troben en el punt de mira de les administracions pel que fa a polítiques de rehabilitació, transformació, noves infraestructures o equipaments, entre d’altres.

Des del Servei de Dinamització Juvenil, a barris com Bon Pastor, Baró de Viver o Trinitat, treballem impulsant projectes d’intervenció socioeducativa amb joves amb una perspectiva integral, per respondre a demandes i necessitats dels propis joves.

Les situacions de vulnerabilitat social que afecten a la seva població, incideixen clarament a les condicions de vida i a la igualtat d’oportunitats de la població jove. Aquesta no és aliena als processos que tenen lloc en el seu entorn. A més, sovint no poden participar opinant respecte a allò que, sota el seu criteri, necessiten els barris.

No és cap novetat que hi ha una centralització dels recursos a la ciutat, que augmenten la sensació de llunyania de la perifèria respecte al centre i intensifiquen les desigualtats socials existents.

Aquestes situacions reforcen la construcció d’identitats des de la precarietat allunyades dels espais de poder a la ciutat. Formen part d’algunes de les violències invisibles amb la que ens trobem. Per tant, cal tenir una visió amplia de la violència, sent no exclusiva de determinats territoris, grups o col·lectius, ja que la pot exercir qualsevol persona independentment del seu rol.

El document “Diagnosi sobre violències que afecten a les persones joves” de la Direcció General de Joventut destaca que la violència és “una forma de relació, constitutiva de les relacions socials, específicament humana, que es fomenta en els posicions de domini i de poder entre grups i individus. L’acció violenta és tota aquella que parteix d’una llibertat (real o suposada) que vol forçar la voluntat d’uns emblant i danyar-lo.”

Els i les joves reprodueixen relacions basades en la violència des d’una temprada edat, per aquest motiu es detecta important treballar-ho des de la prevenció i des d’una perspectiva comunitària, sent una problemàtica de caràcter transversal en els barris. Els projectes de dinamització juvenil que impulsem es plantegen a partir demandes vinculades a les arts, els esports, el temps lliure, entre d’altres, però també, inclouen el treball de les necessitats socioeducatives detectades (en relació a la salut, la formació, l’educació, el treball, gènere, diversitat, etc.).

Dit això, esgranem les violències que afecten els joves amb els quals compartim espais, tenint en compte que ells són els mateixos subjectes actius i alhora també les víctimes dels contextos basats en la violència..

Citem algunes violències freqüents que detectem:

• Assetjament escolar.
• Discriminació a les diversitats.
• Violència masclista.
• Abús de poder.
• Abús generacional.
• Falta de recursos i precarietat laboral. 

I front aquestes situacions, com les estem abordant?

Per nosaltres és imprescindible generar canals de diàleg que ens permetin crear, conjuntament amb els joves, espais on construir vincle. És bàsica la posició que adopta l'equip educatiu. S'ha de mostrar interès pel jove, pel seu context, estat d'ànim, etc. No jutjar les seves opinions o maneres de pensar, evitant caure en comportaments paternalistes. Encara que això pot semblar molt obvi a l'hora de treballar amb adolescents i joves, no és gens fàcil com a “referent educatiu” posicionar-se "net" de prejudicis, els quals els hem anat adquirint al llarg de la nostra pròpia construcció social.

Un altre element clau és crear ponts amb les famílies, evitant que els joves se sentin amenaçats o que vegin envaïda la seva privacitat.

La creació de xarxes amb entitats o serveis que estan amb relació amb els joves i famílies (escoles, instituts, serveis socials...) ens permet dissenyar estratègies conjuntes, tenint en compte al jove des d'una visió més amplia i no quedant-nos només amb aquella part que nosaltres coneixem.

Per arribar a aquest punt, és necessària una contínua revisió dels professionals per no caure en la "normalització” de determinats comportaments o actituds.

S'han d'oferir alternatives pedagògiques atractives on es poden deconstruir conjuntament, situacions on els joves han vist, patit o exercit violències. Aquestes es tracten més enllà de l'espai físic de referència de l'equip educatiu.

Treballar des d'aquestes perspectives és possible gràcies a la predisposició dels joves en formar part dels processos de participació on esdevenen els principals actors. Espais on els i les joves poden participar a partir dels interessos, vinculant amb la comunitat de referència i treballant referents educatius alternatius propers, són molt necessaris. 


Ruben Toro i Marta Serra
Dinamitzadors juvenils del Servei de Dinamització de la Franja Besós del Districte de Sant Andreu de l’Ajuntament de Barcelona.
Servei gestionat per la Fundació Pere Tarrés

La participació juvenil, l’eix de tota intervenció socioeducativa

Parlar dels joves com una categoria social és un atreviment, doncs cada un és una persona amb els seus trets, caracterials i de comportament en col·lectivitat, diferents. Com també és un tòpic superat la seva suposada apatia general. Amb tot, i amb la voluntat de fer una aproximació a la participació juvenil, m’excuso per les generalitzacions necessàriament imprecises i respecte les quals es podrien plantejar totes les excepcions que es vulgui.

Un jove equilibrat, sa, té una tendència natural a la participació en el seu entorn. Aquest és un dels factors clau de la inclusió social, per la qual cosa en qualsevol projecte adreçat a la gent jove cal tenir-ho ben present. Canalitzar la capacitat de participació social del i de la jove ha de ser una constant per al professional de l’acció social i educativa que treballi amb ells.

Cal afavorir la participació entesa com aquells processos, accions i actituds que generen capacitats de decisió i intervenció. El jove ha de percebre que pot intervenir en tot allò, de qualsevol projecte, que l’afecta, fins i tot indirectament. Si no s’afavoreix sincerament aquesta opció, difícilment l’acompanyament serà enriquidor per a la persona i ben segur que pocs s’identificaran amb el projecte, per més mitjans de que es disposi i més orientat estigui, suposadament, als joves.

En particular, els joves desenvolupen la seva capacitat social, la ciutadania plena, contribuint a la construcció social, enfortint la cohesió social i entrant en un procés d’aprenentatge que els farà créixer en la dimensió social i de responsabilitat envers la col·lectivitat.

Un 75% dels joves estan vinculats en algun moment de la seva vida a una organització social. En moltes ocasions això significa participació, tot i que el percentatge dels que ho fan intensivament, implicant-se amb un compromís social, és molt inferior.

Afavoreix la seva participació trobar-se en un entorn d’iguals, on l’adult que a voltes el fa sentir incòmode no tingui un rol directiu massa destacat. Un exemple que la Fundació Pere Tarrés vivim amb intensitat és el dels monitors que promouen i gestionen centres d’esplai. Es tracta d’un model de joves compromesos amb un projecte d’interès general.

Sovint els joves, sols o amb petit suport que actua com a catalitzador, lideren i participen en projectes, grups i associacions culturals, de lleure, en l’atenció a col·lectius desafavorits, en entitats de tot tipus... I cada grup, cada col·lectiu fins i tot en diferents moments d’una mateixa entitat ho fa a la seva manera, amb els seus trets característics.

Parlar de joves és parlar de participació. Parlar d’intervenció socioeducativa en l’àmbit juvenil és referir-nos a la promoció de la participació juvenil, mitjançant la qual, amb algun suggeriment que actuï com a orientador, ells s’autorganitzen com consideren per a cada ocasió, col·lectiu o projecte.

La implicació de la Fundació Pere Tarrés en la participació dels joves, sempre ha estat un dels pilars de la nostra acció, principalment i històricament a través dels centres d’esplai, però cada vegada més des de l’aportació professional que estem fent als Ajuntaments portant la gestió d’equipaments i serveis municipals adreçats a joves.

Partint d’aquests i d’altres plantejaments, es va celebrar la Jornada Diversitats en la Participació Juvenil el passat 8 de juny, amb la finalitat d’ajudar als qui tenen responsabilitats en les polítiques i projectes per  fer créixer com a persones als joves per saber afavorir la forma de participació òptima en cada moment i context. I a tenir les habilitats per saber-los fer prendre el protagonisme necessari en tota intervenció educativa.

Josep Oriol Pujol i Humet
Director General de la Fundació Pere Tarrés

Les tres “C” de les reunions d’equip

Les reunions d’un equip educatiu es configuren com un espai clau en el procés de planificació i desenvolupament d’un projecte educatiu. En aquestes trobades d’educadors/es es produeix un intercanvi de mirades, percepcions i opinions que possibiliten l’enriquiment del projecte i de cada participant. Si aprofundim en la qüestió, és interessant reflexionar sobre l’essència d’una reunió, ja que condiciona l’actitud i la predisposició davant el treball en equip.

Quina és la finalitat d’una reunió? Informar? Intercanviar? Decidir? L’objectiu pot ser diferent en funció de les necessitats. No obstant, es pot mantenir un mateix “saber estar” que condiciona la nostra actuació i per tant la de la resta de l’equip. Si juguem amb el sentit de les paraules, es pot sintetitzar 3 posicions diferents de participar en un reunió d’equip:

1. Convèncer (Vèncer a l’altre). L’objectiu s’encamina en oferir un punt de vista amb la voluntat que la resta de companys/es el reconeguin com el més vàlid. S’utilitzen diferents habilitats comunicatives per aconseguir el propòsit de l’argumentació: guanyar. Poden aparèixer moments de controvèrsia on es respiren actituds de confrontació i conductes d’atac i de defensa, que fan que en ocasions es perdi la perspectiva del projecte per reduir-la a qüestions personals. I això normalment comporta una resta de potencialitats de les persones i del projecte. Si l’acord final coincideix amb la opció defensada, normalment hi ha una sensació de satisfacció. Per altra banda, si la decisió final és l’oposada, pot emergir una sensació més desagradable (frustració, ràbia, incomprensió...). I això pot afectar en la vivència dels altres punts de la reunió i del projecte.

2. Compartir (Partir amb l’altre). La persona ofereix la seva mirada i accepta perspectives diferents dels altres. Continua la voluntat d’argumentar les pròpies opinions, amb intensitats i formes diferents a l’actitud de convèncer. Predomina un clima comunicatiu més serè i flexible. La voluntat de compartir és sumar i enriquir el procés a partir de la pròpia perspectiva. Les decisions són acordades normalment per majoria. Si el resultat final no coincideix amb l’opinió personal no hi ha sensació de fracàs, ja que s’acostuma a acceptar la decisió convinguda pel grup. Pot existir la possibilitat que les persones que coincideixin l’acord amb la seva opinió, s’impliquin més en el desenvolupament de la tasca.

3. Consensuar (De consens: Sentir l’altre). És la fase més àlgida del treball en equip. Es supera el “jo” i els “altres” per generar un “nosaltres”. Es posen en comú perspectives i opinions amb una voluntat d’anar més enllà de triar per majoria. Aquesta actitud implica una mirada més àmplia que transcendeix els arguments racionals. Sentir i deixar-se sentir per cercar la decisió més escaient pel projecte, més enllà de les opinions personals. Escoltar les emocions i la intuïció. Es viu la diversitat de pensar com una font de creixement. Totes les aportacions multipliquen les oportunitats del projecte. L’acord final parteix del que senten el conjunt d’educadors i educadores com l’opció més adequada per aquella situació. Es supera la percepció de majoria o minoria, tothom es sent partícip i implicat en la decisió final, sigui quina sigui la seva opinió individual.

Aquest joc de paraules ens convida a reflexionar sobre el sentit que es vol donar a les reunions d’equip i de l’actitud personal en aquest espai. Ser conscient del punt de partida en una reunió pot facilitar la millora del procés i dels resultats d’una reunió d’equip i, per tant, del projecte educatiu. Així doncs, i jo, en una reunió d’equip, des de quin punt parteixo?

Carles Porrini Cubells

Professor d'Educació en el Lleure de la Fundació Pere Tarrés

Millorar la tasca educativa a través de l’avaluació i la reflexió

L’avaluació fa referència a un procés en què intervenen diferents elements i es caracteritza perquè amb ella recollim una informació que, posteriorment, analitzarem i ens servirà per prendre decisions de cara a millorar la nostra tasca educativa.

Quan avaluem ens preguntem el perquè de les dificultats que hem tingut mentre treballàvem i dels errors que hem comès. D’aquesta manera evitem cometre els mateixos errors però també descobrim que també hi ha coses que han sortit bé i que val la pena repetir. És imprescindible remarcar els encerts perquè aquests són un motiu de motivació i empenta i davant dels errors cal analitzar-los i pensar en com els modificarem per no cometre’ls un altre cop. Per a nosaltres, com a educadors, tant o més important és el procés com el resultat. 

Avaluar serveix per a millorar, prendre noves decisions i potser modificar l’itinerari que havíem iniciat. L’avaluació és quelcom que tenim planificat: cal saber què observarem, quan, amb què ho farem i amb quina intenció. Darrera d’una avaluació sempre hi ha un perquè. En el món del lleure educatiu avaluem els objectius (grau d’assoliment, adequació...) i els mitjans educatius que hem utilitzat. Ho fem revisant el procés de preparació i realització analitzant què ha tingut més rellevància.

A l’hora d’avaluar cal ser objectius al màxim i per això cal treballar sobre uns indicadors d’observació que ens ajudaran a recollir dades i comparar-les. No existeix una única manera d’avaluar, cada equip de monitors utilitza la que li va millor. El que sí caldria tenir present és que després d’una avaluació haurem de treure’n unes conclusions, ens haurem de fixar nous objectius a assolir i, potser, modificar la nostra intervenció amb els infants o joves.

Existeixen diferents mètodes a l’hora d’avaluar: l’avaluació convencional, la creativa i la figuro-analògica. Darrerament, en els cursos de dinamitzadors de lleure, treballem amb avaluacions creatives per a què els mateixos alumnes entenguin i coneguin aquest procés en primera persona.

Així doncs, els alumnes busquen una eina per a analitzar tot el què s’ha treballat fins aquell moment a l’aula. Els oferim tres camps a treballar: el propi grup, els docents que han impartit les classes i les dinàmiques emprades a l’aula. Si les valoracions remarquen errors per sobre d’encerts analitzem el perquè i busquem la manera de corregir-los amb la reflexió de tots els membres implicats.

Fer una bona avaluació requereix temps, implicació i ganes de treballar-la per millorar-ne els resultats i el procés de tota la tasca educativa. 

Elisabet Bartrina i Comalat
Docent tutora de lleure educatiu a Formació Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés.

Educació emocional: quan el càstig no és la solució

Ser educador/a és apassionant: acompanyem infants i joves en el procés de descobriment d’un mateix i del món. La rellevància d’aquesta tasca convida a plantejar de quina forma connectem i ens relacionem amb petits i joves. Preguntar-se on fixem l’atenció quan observem pot ser un bon punt de partida per revisar l’ús del càstig en la intervenció educativa.

Els educadors/es percebem, amb més o menys facilitat, les conductes dels infants i joves. Un nen que crida i agredeix al pati, una noia que no participa en una activitat, un grup de petits que ha recollit el material de l’aula, un grup de grans que es queixa del tracte dels monitors/es... Aquesta valoració necessària, però parcial, només recull informació visible, sense tenir present d’on parteixen aquestes conductes. En funció del judici que realitzem sobre aquestes conductes (i de les emocions que ens acompanyen durant aquest procés), apliquem el càstig com a mesura per modificar i/o canviar aquestes conductes. Amb quin sentit utilitzem el càstig? L’aplicació d’un reforç és un mitjà per reduir probabilitats de repetició de la conducta o és una forma de fer compensar a l’infant el seu comportament disruptiu? Interrogants com aquests conviden a plantejar el sentit de la intervenció de l’educador/a.

Si aprofundim en la qüestió, cal constatar que observar exclusivament les conductes dels infants i joves comporta que les nostres valoracions i intervencions siguin parcials, ja que no atenen les necessitats reals. Cal, doncs, una mirada més amplia per part dels educadors/es. Ampliar la mirada ens permet identificar les emocions i pensaments que han mogut un infant o un grup cap a un comportament. Una mirada que connecta els ulls amb el cor permet captar que el nen que crida potser ho fa perquè sent ràbia de com el tracta un company; la noia no participa perquè potser està capficada en un tema personal que li fa sentir tristesa; el grup de petits potser vol fer visible la seva gratitud cap els monitors recollint la sala; i que la queixa dels adolescents és possible que sigui una demanda de confiança i de reconeixement. Ser conscients d’aquests aspectes ens ajuda a comprendre el que passa i adequar la nostra resposta. Amb aquesta informació més elaborada, realment l’infant necessita el càstig?

Aprofitar l’oportunitat de recollir informació menys visible, però de vital rellevància, permet donar una resposta educativa adequada i responsable. I és d’aquesta manera quan l’educador/a pot substituir un càstig per treballar la conducta per un acompanyament a les emocions o les creences que s’amaguen sota aquest comportament. I aquesta és una elecció de l’educador/a.

En definitiva, una de les alternatives al càstig comença pel propi educador/a. Ampliar la mirada és anar més enllà del FER, per captar emocions i creences que ens mouen cap a una conducta. És descobrir el SENTIR i el PENSAR d’un mateix i dels altres. Ser conscient de la pròpia mirada és el primer pas per ampliar-la, si ens cal. Ja ens avisa el Petit Príncep...“No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls”. Així doncs, incloguem el cor en la nostra mirada educativa.

Carles Porrini Cubells

Professor d'Educació en el Lleure de la Fundació Pere Tarrés

Joves i migracions: més enllà de la indiferència

Des del gener fins el setembre del 2015 470.000 persones han creuat el Mediterrani en direcció a Europa segons dades de la International Organization for Migration (IOM). Part important d’aquest flux migratori està conformat per persones que fugen de contextos de violència extrema buscant asil. En els darrers 5 anys han esclatat 15 conflictes, provocant el desplaçament de 30 milions de persones. Destaquen conflictes com el de Síria, Iraq, República Democràtica del Congo, Sudan del Sud o Pakistan, entre d’altres. Tot i que aquest tipus de migració és la més nombrosa, les migracions per raons econòmiques no s’han aturat i, enguany, segueixen arribant persones a l’Estat Espanyol, bé per establir-se o bé per arribar a altres parts d’Europa, amb l’objectiu de millorar les seves condicions de vida.

La cara més visible per la nostra societat és l’adulta, produint-se sovint una invisibilització dels infants i joves que emigren. Hi ha dos col·lectius que destaquen i cal tenir en compte quan es fa referència a la població jove i a les migracions: els Menors Migrants No Acompanyats i els fills i filles de famílies immigrades. Els Menors Migrants No Acompanyats (MMNA) són aquells infants i joves, menors d’edat, que fan un viatge migratori sols sense cap referent adult. Els fills i filles de famílies immigrades són els infants i joves que emigren i que s’estableixen amb les famílies, tot i que es poden donar situacions diverses com un retorn del pare o de la mare o dels dos, al país d’origen.

A Catalunya, la població jove immigrada de 15 a 29 anys representa el 35% del total de la immigració en el 2014. Aquest any, doncs, es comptabilitza 53.666 persones immigrades de 15 a 29 anys (el 5% de la població total). Els MMNA conformen un fenomen complex amb unes característiques concretes i requereixen una atenció especial tant pel que fa a les situacions de partida, com pels perfils sociodemogràfics, el viatge migratori i l’arribada i l’establiment a la societat d’acollida. Tot i que no es desenvoluparà en aquest article, cal destacar l’alta vulnerabilitat que afecta a aquest col·lectiu que, es mostra divers pel que fa a les procedències, edats, sexe i pautes migratòries. Tanmateix aquest menors es troben afectats per una gran complexitat en relació a la legislació i per els sistemes de protecció existents a l’Estat Espanyol. Destaca que aquests menors són tractats com a immigrants en primer terme per les institucions, i no com a infants i joves amb drets com a menors d’edat, tal com es recull a la Declaració Universal dels Drets dels Infants de les Nacions Unides (1959).

Des de la intervenció socioeducativa amb joves es requereix disposar d’una perspectiva intercultural amplia que incorpori la realitat d’aquests col·lectius per millorar l’acompanyament i el treball socioeducatiu, així com la inclusió real a la nostra societat. Per aconseguir-ho cal un coneixement profund dels col·lectius i del context que els afecta, així com estratègies, metodologies i recursos que responguin a les necessitats existents. Però quins aspectes cal tenir en compte quan parlem de joves i el fet migratori?:

• Els col·lectius de joves immigrats no són homogenis, donat que existeixen múltiples situacions que afecten aquests joves, fet que demana una mirada amplia, transversal i integral en la intervenció.
• Els fills i filles de famílies immigrades no solen tenir un projecte migratori propi i els MMNA poden respondre a un projecte migratori familiar o a un propi. Aquesta diferència ha de ser considerada en cada cas.
• La realització o no del projecte migratori i l’acompliment de les expectatives inicials són dos punts claus per entendre les situacions de ràbia i frustració que sovint es generen amb la població jove migrada i marquen els processos de construcció identitària.
• L’edat en que es produeix la migració és molt important en tant que condiciona la forma del jove de viure el fet migratori. Els adolescents i joves fan l’anomenat doble viatge: en el temps i en l’espai. Fan un viatge en el temps perquè l’edat marca un moment vital de d’autoafirmació i construcció de la identitat en el propi procés de socialització. Fan un viatge en l’espai per canvi que es produeix durant l’emigració d’un context social i cultural concret a l'altra.
• La procedència és també rellevant en la construcció de les identitats per les vivències i les relacions concretes que s’estableixen amb l’entorn a la societat d’acollida, sent molt important la incidència socialitzadora del grup d’iguals, en el cas dels joves.
• El gènere també és un element diferenciador pel que fa a les relacions que s’estableixen, sumant-t’hi sovint situacions de major vulnerabilitat per l’assignació de papers socials diferenciats.
• La situació jurídico-administrativa és un element desestructurador rellevant en tant que viure en el país d’acollida en situació irregular suposa una major precarietat i marginalitat.
• El fet migratori condiciona els itineraris dels joves, ja que se sumen desigualtats socials que afecten a les seves relacions, referències i expectatives vitals i a la construcció de la identitat.

Aquests són alguns dels aspectes que cal tenir en compte quan parlem de joves i migracions, destacant un fet compartit des de l’experiència vital d’aquests joves: el sentiment d’indiferència. En una societat fortament adultocràtica i amb un context sociocultural dominant, aquests joves expressen sovint un sentiment d’indiferència envers a ells. El repte és permetre aquests joves ser subjectes actius en el marc d’una ciutadania plena a la nostra societat. 

Montse Soria Bonich
Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

La gestió de les emocions en l'educació dels infants

L’inici de curs és una etapa clau pels centres socioeducatius vinculats a la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés. És moment de plantejar nous reptes, de programar el curs, de reprendre el contacte amb les famílies i els infants del centre, i també de formar-se com a educadors. La Fundació Pere Tarrés va contribuir a un bon inici de curs amb l’organització de la primera Jornada de la Xarxa de Centres Socioeducatius, centrada en un tema de primer ordre com és la gestió de les emocions. Més de 50 professionals del món de l’acció social van assistir a aquesta jornada formativa amb un objectiu comú: reflexionar, inspirar-se, compartir i aprendre sobre com treballar aspectes emocionals amb els infants, adolescents i joves que assisteixen als centres socioeducatius.

Sabem que perquè els infants en un futur tinguin una vida personal i professional plenes, és imprescindible que aquests obtinguin bons resultats a l’escola, i per això als centres socioeducatius es reforcen matèries troncals com les matemàtiques o les llengües. No obstant això també sabem que, darrere dels alts percentatges de fracàs escolar que patim a Catalunya, sovint no només hi ha exàmens suspesos, sinó que sobretot hi ha carències dels infants a l’hora de gestionar les seves emocions. Per aquesta raó, empatia, auto-reconeixement, regulació, autoestima, i moltes altres, són paraules clau per als centres socioeducatius.

La jornada va permetre als educadors, coordinadors i directors dels centres viure un matí de formació teòrica i pràctica sobre la gestió de les emocions. La Sra. Mercè Santmartí, directora general de la DGAIA, va destacar el treball amb famílies i la intervenció amb petita infància (o a 3 anys), entre d’altres, com a aspectes clau del nou model. El Sr. Oriol Julià, membre de l’associació SEER i professor col·laborador de la Fundació Pere Tarrés, ens va endinsar en un emmarcament teòric de la gestió de les emocions a través de la ponència “De la contenció física a la distensió emocional”. Finalment, i amb l’objectiu de dotar als assistents de recursos pràctics per a la intervenció educativa, els assistents van participar en tallers sobre la gestió de les emocions, dinamitzats per grups com la Xixa Teatre o Filalagulla. A les 14:00h, la “curta” durada de la jornada era el principal reclam dels assistents, fet que porta a la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés a adquirir el compromís de continuar formant als educadors i directors dels centres perquè puguin portar a terme la seva tasca amb rigor i qualitat.

Som conscients del ritme i de la intensitat que viuen els equips dels centres socioeducatius, però també som conscients que, perquè tots els infants rebin el millor acompanyament educatiu per part dels educadors, és necessari que aquests surtin esporàdicament del seu dia a dia, agafin perspectiva, i es preguin temps per pensar i reflexionar. Estem convençuts que un matí de jornada formativa sobre la gestió de les emocions és una bona manera de fer-ho.

Carles López Fraile
Coordinador de la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés.

20 anys de “Educació Social. Revista d’intervenció socioeducativa”, dues dècades produint coneixement i donant veu als professionals

La revista “Educació Social. Revista d’intervenció socioeducativa”, és la primera publicació d’aquesta disciplina a l’estat espanyol. Va néixer l’any 1995 per iniciativa del Sr. Carles Armengol, director en aquella època de la facultat (que en aquell moment encara era la “Secció d’Educació Social de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport”) i de la Dra. Anna Berga, professora de la nostra facultat (actualment secretària general de la Universitat Ramon Llull), que va assumir les tasques de cap de Redacció. Aquest equip de direcció estava acompanyat per un consell de redacció format per un grup de professors i professores coneixedors dels diferents àmbits de treball de l’Educació Social. Progressivament, la revista va incorporar un comitè científic molt més divers i especialitzat format per professionals, professorat d’altres universitats i representants del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya, que va anar substituint progressivament l’antic consell de redacció. Aquest comitè es reuneix una vegada a l’any, avalua l’evolució de la revista i proposa els temes per als monogràfics de l’any.

Els objectius de la revista van ser des del principi donar veu a les pràctiques professionals d’un col·lectiu poc conegut, donar visibilitat a una professió emergent (cal recordar que els estudis d’Educació Social s’inicien l’any 1992), promoure la recerca en l’educació social i afavorir l’intercanvi de coneixement entre professionals. En definitiva, fer de la revista una eina de suport per a un nou perfil professional reflexiu, vinculat a una pràctica fonamentada en l’estudi i la recerca, no només en l’experiència i la intuïció. Des d’aquell moment, la revista ha sortit ininterrompudament amb tres monogràfics cada any, en una doble edició en català i en castellà.

La revista té una estructura bàsica que descansa en la secció monogràfica, que és el tema central de la publicació. S’intenta alternar una temàtica generalista i transversal per a tota la professió (per exemple, ètica professional o acompanyament educatiu) amb temàtiques més específiques per a sectors o àmbits professionals (diversitat funcional, lleure, infància, etc.). En segon lloc, disposa d’una secció oberta que publica articles d’altres temàtiques no necessàriament vinculades al monogràfic.

Pel que fa al procés d’edició, en cada monogràfic participen el director de la revista que juntament amb un coordinador/a de monogràfic proposa els articles i revisa els textos rebuts, una correctora/traductora dels articles al català i/o castellà, una maquetista, un traductor a l’anglès dels resums, l’equip de la biblioteca per passar els textos a la plataforma virtual i una persona de suport administratiu.

Inicialment, la revista funcionava per subscripció i el format de treball era el paper. L’evolució de les xarxes i la progressiva digitalització de les publicacions ens ha portat de forma natural a deixar el paper i fer-la en format digital. En aquest moment, la revista és d’accés lliure i gratuït (es pot accedir des de http://www.raco.cat/index.php/EducacioSocial/index) i es manté l’edició en els dos idiomes. El pas a la versió digital ha suposat un increment molt notable de la nostra presència arreu. Com a mostra d’aquest increment, l’any 2011 la revista va tenir 63.600 visites entre els dos idiomes, mentre que el 2015, en el que va d’any, ja en porta 158.500.

Per poder arribar a aquest punt, cal destacar la important feina que va suposar la digitalització l’any 2008 de tots els articles de la revista per oferir-los en format obert i ara, el 2015, la fusió en una única web de les dues versions (la catalana i la castellana), feina que s’ha desenvolupat des del servei de biblioteca de la nostra facultat.

En aquest moment, estem treballant en la consolidació del sistema d’avaluació d’articles amb lectors extern (peer review), així com realitzar tot el procés de producció, des de la recepció dels articles fins la seva difusió, mitjançant la plataforma Open Journal System. Preveiem que aquests canvis faran que la nostra revista millori els seus índex d’impacte.

En síntesi, podem dir que amb “Educació Social. Revista d’intervenció socioeducativa”, la Fundació Pere Tarrés en general i la nostra Facultat en particular estem complint satisfactòriament la important funció social de difusió de coneixement que és necessària per a la comunitat professional i acadèmica que treballa al voltant de l’educació social.

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de Publicacions i coordinador del Màster Universitari en Pedagogia social i comunitària de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Espai públic, espai de tothom

Des de l’àrea de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés estem implementant projectes d’intervenció socioeducativa en medi obert, sota la demanda de diferents municipis que decideixen intervenir en aquest àmbit. La motivació dels ajuntaments ve derivada per una doble voluntat: intervenir en l’espai públic a fi de regular els usos i millorar la convivència en el barri; així com accedir a grups i col·lectius amb gran presència a les places i carrers, no vinculats a altres recursos o serveis del territori.

Els objectius que es persegueixen són la facilitació de les relacions entre els diferents col·lectius i grups, fomentant el coneixement de l’altre i la vinculació amb l’entorn, al mateix temps que es cerca la millora de la qualitat de vida de les persones mitjançant la capacitació i adquisició d’habilitats socials que reverteixin en el seu desenvolupament com a persona, així com amb la resta del grup i la comunitat.

Des de la Fundació Pere Tarrés, entenem el medi obert, com aquell espai col·lectiu i de regulació pública, on tenen lloc la majoria de relacions entre persones fet que facilita la possibilitat de fer aproximacions properes a les necessitats de les persones. En aquest sentit, la intervenció socioeducativa ofereix les eines necessàries per a que les persones i grups puguin  transformar la seva realitat.

Moltes de les actuacions que emprenem des dels nostres projectes van adreçades a la  dinamització dels usos de les places i carrers mitjançant activitats i actuacions que promoguin la millora de la convivència, fomentant vincles amb el territori i la creació de xarxes de relació.

La nostra acció va dirigida especialment a la intervenció amb els joves parant atenció a la pròpia etapa evolutiva en la que es troben. En aquest sentit, les  places i els carrers constitueixen el seu espai relacional més freqüent, pel que oferir  alternatives de lleure que puguin arribar a ser autogestionades pel propi grup, ofereix altes potencialitat per vincular-los a la comunitat i fomentar la cohesió social.

Concretament, en el barri del Besós s’està treballant per impulsar un projecte de mediació comunitària adreçat a facilitar la creació d’un equip de futbol d’infants i joves que actualment juguen a les places del barri, a fi i efecte de treballar amb ells valors vinculats al món de l’esport, tot fomentat fórmules alternatives de gestió dels conflictes.

Un altre projecte adreçat al conjunt de la comunitat, en aquest cas, a la Marina de Port, ha anat dirigit a fomentar el sentiment de pertinença al barri, mitjançant una acció de fotomatón en la que els veïns i veïnes es van fotografiar indicant el què per ells significava el seu barri.

A Montornès del Vallès, el servei DIEP (Dinamització d’espais públics) ha estat una eina per a conèixer la realitat juvenil del municipi. Aquest servei ha ofert l’oportunitat d’apropar-se a aquells joves que no estan vinculats als equipaments i/o serveis juvenils del territori, convidant-los a participar activament en la gestió del seu temps lliure i empoderar-los.

Així doncs, l’espai públic com espai de referència de tothom, és un recurs polivalent que atorga la viabilitat d’actuacions socials i educatives.

Vanessa Galán
Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

Judith Hernández 
Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

Dinamització de l’esplai públic i l’educador de carrer

Parlar avui dia d’educar al carrer pot semblar dins del món de l’educació social un fet antic o fins i tot que ja està tot dit. Ja fa temps que es parla a nivell professional o acadèmic de conceptes com educació́ en medi obert, educadors d’atenció primària, etc...  i poc del denominat educador o educadora de carrer. Amb aquest article proposo un viatge a les arrels de l’educació social, al treball en primera línia fora d’espais tancats o institucionals i volem explicar una bona pràctica associada a l’educació́ de carrer, el projecte OCI AL BARRI de L’H, que porta a terme l'Associació Educativa Itaca, que pertany al Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés.

Primer de tot hem de definir quina és la característica principal de l’educació́ de carrer i com aquesta ens serveix per a apropar-nos a aquells sectors de població́ que, tot i tenir necessitats, mai entraran en un centre d’atenció diària, en un casal de joves, no s’aproparan a serveis socials per sol·licitar ajut...etc. La proximitat amb els educadors socials de “Sortir al carrer” és una imatge que descriu un treball educatiu proper a la gent, sobretot a la gent que per raons diverses queda al marge, tant a nivell grupal com individual. És per aquest motiu que l’educador/a de carrer ha de tenir com a funció principal la detecció de necessitats, el fet d’estar a peu de carrer, en el territori, a prop de la gent, li permet conèixer qui és qui, i quines situacions de dificultats viu, alhora que coneix de primera mà què està patint, què necessita i com podem orientar-los davant demandes no formulades.

És possible obrir un debat sobre si podem treballar des de l’educació social si per part del subjecte no hi ha voluntat de canvi i, per tant, es podria posar en dubte si és una acció socioeducativa. Però és aquí on radica l’essència de projectes de dinamització de l’espai públic o d’educació al carrer, promoure el canvi, acostar-nos al infant o jove perquè adopti actituds favorables. És per aquest motiu que, respectant la voluntat del participant, és clau escoltar, observar la realitat del seu entorn i fer-lo participar en el seu procés de vida, del qual n’és el protagonista.

Però podríem definir en tres punts què significa la figura de l'educador de carrer:

•  Educar al carrer no és una tasca de bomber, d’intervenció́ directa o d’urgència; és una tasca que necessita de temps, planificació, hores al carrer i a les places i presència constant. És una tasca a llarg termini que només es pot fer des de la proximitat i amb el compromís institucional de l’entitat o administració que impulsi el projecte.
• Suposa treball comunitari, perquè ni els nens ni els joves estan sols, tots tenen una família, un grup d’amics, participen en un centre d’esplai, lleure, casal de joves... en definitiva al seu entorn. L’educador o educadora ha de ser el referent, i per ser-ho, ha de conèixer  la problemàtica concreta dels més vulnerables i aquelles que per raons “X”, en el cas dels infants i joves, no tenen referent adult fora de l’horari escolar.
• I per últim, l’educador no pretén ser el “messies” de ningú o solventar la problemàtica particular. Només és el referent, el pont, l’intermediari. L’educador no és qui per dir si l’infant o el jove ha de canviar, sinó que són els professionals que intenten donar eines per tal que la persona pugui trobar-se i, si decideix canviar, canvií̈.

 I per últim, cal reiterar en un concepte més que utilitzat en el sector a tots els nivells, però clau en l’educació al carrer, el treball  comunitari o en xarxa. Reconèixer tots els agents socials (professionals o veïns, recursos com biblioteques, casals o parents...) que aquest infant, jove  o aquest grup, té al seu entorn, veure que tots comparteixen l’objectiu d’ajudar-lo a millorar socialment i veure que tots hi tenen un paper.

Una bona pràctica que escenifica què vol dir educar al carrer és el projecte que des del darrer curs l’Associació Educativa Itaca (entitat federada al MCECC de la Fundació Pere Tarrés) va impulsar després de la visita de la Nelsa Curbelo, al barri de Collblanc-La Torrassa de la ciutat de L’Hospitalet. Aquella visita va inspirar l'equip educatiu. Després de mesos de treball d’anàlisi del territori i en coordinació amb els agents social, es va veure la necessitat d'impulsar un projecte de dinamització de l’espai públic i educació al carrer. 

Aquest projecte va néixer sota el nom d' “Oci al Barri” i pretén:

• Apropar-nos a la realitat de la convivència al barri (dificultats i valors).
• Prevenir possibles conflictes de convivència.
• Sensibilitzar a tots els veïns i veïnes del barri sobre la importància del seu paper com a membres actius de la comunitat amb drets i deure.
• Promoure l'aproximació entre els agents socials del barri i el conjunt del veïnat

 Aquest projecte està present cada setmana a les places més significatives del barri amb un programa d’activitats adaptades als infants i joves, amb un plantejament obert, comunitari on ells mateixos, en moltes ocasions, són els encarregats d’organitzar activitats per altres joves. Els resultats són millors dels imaginats o definits des de l’inici, solament calia una oportunitat i aquesta ha estat l’aposta decidida de l’Associació Educativa Itaca en el barri de La Torrassa.

Per finalitzar m’agradaria tancar aquest post amb una cita africana molt significativa:  “Per educar a un únic nen es necessari tota una tribu”. Els nens són els mateixos, la tribu ara som tots nosaltres. 

Per saber-ne més:

Reportatge de la cadena Aljazeera sobre la tasca social i educativa de Nelsa Curbelo als barris de Guayaquil. 

Felipe Campos

És director de l'Associació Educativa Itaca i Administrador del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés.