Menjadors escolars: molt més que aprendre a menjar de tot (Educar per créixer)

Per algunes famílies amb fills i filles petits, el moment d’asseure a taula a dinar és un moment de tensió. De vegades és perquè els infants són, el que sovint s’anomena “mal menjadors” però d’altres és perquè els costa mantenir-se quiets i asseguts a taula o no saben menjar sense les seves joguines. 

Hem de ser conscients que educar els hàbits a taula comença a casa i continua a l’escola a través de l’estona del menjador escolar. Però també és un procés que es retroalimenta. Allò que els nostres fills i filles aprenen en l’estona del menjador escolar cal mantenir-lo i reforçar-lo a casa. Família i escola, en la figura dels monitors i monitores de menjador han de treballar plegats. 

Quan es dissenya l’espai de menjador per a una escola és molt important pensar en ell de forma global: incloent l’àpat i l’estona de lleure. Els menús han de cobrir les necessitats nutricionals dels més petits però també cal tenir en compte que hi ha menjars que els agraden més i d’altres que els costa més. Hi ha ocasions que cal arribar a fer pactes amb els més petits per aconseguir l’objectiu final: que s’acostumin a provar tot tipus d’aliments, fins i tot aquells que no els entren pels ulls la primera vegada que se’ls troben a taula.

L’alimentació en aquesta edat és complicada perquè els estem educant el paladar i obligar-los a menjar una cosa que no volen pot provocar l’efecte contrari: que el rebutgin per sempre més. Hem de tenir clar que l’hora de l’àpat també ha de ser un espai agradable per a l’infant.

Des de la Fundació Pere Tarrés sabem que la feina dels monitors i monitores és vital. Són ells i elles els qui ensenyen als infants com s’han de seure a taula, a agafar els coberts correctament, a menjar de tot i també a no cridar, a respectar al company que tenen al costat, a demanar les coses amb un to adequat... És en aquesta etapa quan s’incorporen els hàbits per a tota la vida.  

Per això, des del departament d’Escoles de la Fundació Pere Tarrés treballem conjuntament amb els dietistes d’Arcasa oferint el Servei integral de menjador, que inclou el disseny dels menús del migdia i una proposta de sopar, tenint en compte també les especificitats que demana cada centre (menús per a celíacs, amb intoleràncies o respectant les creences religioses, entre d’altres). Ja són més de 45 escoles les que han dipositat la seva confiança en nosaltres.

Mónica Rodríguez
Directora d’Escoles de la Fundació Pere Tarrés

“Els hàbits alimentaris dels nens reflecteixen el que nosaltres som i fem”

Des de sempre, els nens han tingut (i continuen tenint) aversió a segons quins aliments, per desgràcia dels pares, que els suposa una lluita continua perquè els seus nens mengin de tot. Crec que no cal dir que em refereixo a la verdura, el peix o la fruita.

Per entendre aquesta reacció negativa dels nens, primer cal saber que la seva conducta és totalment imitativa. Per exemple, quan estan en el menjador de l’escola, es veuen obligats socialment a menjar de tot, ja que si els altres ho fan, jo també; a banda tenen la pressió que exerceixen els monitors i monitores perquè s’ho acabin tot. A casa, en canvi, tot és més laxi i el problema és que a vegades fem un menú pels nens i nosaltres ens en fem un altre a banda on normalment no entra el menjar verd.

Per tant, cal adonar-se que si els infants veuen que els seus pares mengen peix i verdura, ells també ho faran i aprendran a menjar de forma natural. Els hàbits alimentaris dels infants en el fons reflecteixen el que nosaltres som i fem.

Una altra manera de aconseguir que el nen o nena mengi és donant-li una volta: com presentem el menjar. Si vas a un restaurant a dinar o a sopar, segurament t’has adonat que la manera de presentar el plat fa que et vagi més de gust o menys. Per aquest motiu, podem fer-li un dia el peix arrebossat, un altre fer com croquetes de peix, peix amb salsa, etc. i ell/a pot participar en l’elaboració. 

El fet de que l’infant participi en el procés també ajuda molt a que després s’ho vulgui menjar. Pot ajudar per exemple a fer un berenar amb altres nens i muntar com una espècie de taller de cuina però una cosa molt senzilla, fer-se ells mateixos els entrepans, fer-se unes magdalenes, preparar una pizza entre tots... Si ells participen en el procés se senten més partícips, els hi fa il·lusió perquè és resultat del que han fet. Fer-ho en grup fa que no vegi aquell peix tan dolent o la verdura tan dolenta si als altres també els hi agrada. 

Cal intentar diferents formes de presentar els plats perquè l’infant vagi introduint-lo com una cosa natural i sobretot és molt important que vegi als pares menjar-ho i gaudir-ho. La clau és que com a pares, hem de trobar la fórmula en que cada fill/a li pugui agradar d’una manera o altra de menjar-se aquell aliment.

Segur que estareu pensant: i d’on trec el temps per ocupar-me de com faig el menjar pel meu fill o la meva filla? Degut a la dinàmica del dia a dia, és cert que tenim molt poc temps per estar en família. Per això podem centrar-nos en l’esmorzar i el sopar. Hi ha altres moments del dia que no podem estar presents, però el sopar és molt important poder-lo compartir.

Fem el que fem, sobretot no hem d’oblidar mai que els nens estan en un procés de creixement i necessiten uns nutrients mínims per poder créixer correctament; ha d’haver-hi uns mínims de lactis, de proteïnes, de verdura i també de fruita.

Pilar Muro

Doctora en Psicologia i especialista en hàbits alimentaris en infants

Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Anorèxia, bulímia i altres trastorns alimentaris

Què passa quan una noia jove ha de fer front a canvis importants com, per exemple, començar la universitat i això li genera por i estrès? Què passa quan mira les models de les revistes i de la televisió? Què creieu que passa quan va a les botigues de roba i veu que no entra en cap d’aquelles peces de roba diminuta? I si, a sobre, a casa tota la seva vida ha vist que la mare menja diferent a la resta, perquè sempre està fent dieta per aprimar-se....?  

Que què passa si passa tot això? Doncs, segurament, aquesta noia tindrà la sensació de que no encaixa amb el model que està venent la nostra societat de dona súper prima, activa, triomfadora, etc. Si, per desgràcia, aquesta noia no té esperit crític i és capaç d’adonar-se que sovint, per no dir sempre, les imatges que ens arriben de la publicitat i dels mitjans de comunicació estan retocades i, per tant, són irreals i inassolibles, aquesta noia té molts números per acabar desenvolupant un trastorns alimentari com pot ser una anorèxia nerviosa. No vull dir que aquests siguin els únics factors relacionats amb aquestes patologies, però sí que ajuden, i molt, a desenvolupar-les. 


Generalment, les persones no som conscients de com d’exposades estem des de petites a la publicitat i com de poderosa pot arribar a ser. És la que determina si la temporada vinent anirem vestits amb quadres o amb flors o amb pantalons molt estrets o de pota d’elefant. I, nosaltres, obedients comprarem aquesta roba i no una altra, o aquesta beguda, o aquestes barretes de cereals banyades en xocolata i sucre però que ajuden  a aprimar-se.... Des de quan el sucre ajuda a perdre pes? Però, si contínuament ens bombardegen amb aquests missatges, ens els acabarem creient.  

A part, tenim el tema de les noves tecnologies amb internet al capdavant que facilita l’accés a moltíssima informació... però no tota certa i saludable. Si la noia de la que parlava al principi té una baixa autoestima i no està satisfeta amb el seu aspecte físic, pot ser que busqui consells o remeis per perdre pes que poden anar des d’exercicis de gimnàstica fins a clíniques de cirurgia estètica que et treuen el greix que et sobra o pàgines web pro-anorèxia que et conviden, directament, a vomitar el que has menjat o a entrar en competició amb altres persones a veure qui perd més pes...

Vivim en una societat plena de contradiccions i no sempre és fàcil sortir-se’n. Sovint ens venen impossibles i, si no posem molt de sentit comú i molta coherència, és fàcil caure en el parany. I més, si s’és una noia jove que té la sensació de que no encaixa amb el model que li estan venent com a “normal”.

Cristina López i Ros
Psicòloga i Educadora Social. Professora de la Fundació Pere Tarrés

Si vols ampliar la informació sobre aquest tema, clica aquí.