L'escola Inclusiva i la figura del vetllador/a escolar

A Catalunya al voltant del 70%  d’infants amb necessitats educatives especials assisteixen a l’escola ordinària. Quin model educatiu fonamenta la seva escolarització?

Integració versus inclusió

En els seus inicis els infants amb necessitats educatives especials s’introduïren en el sistema educatiu a través de les escoles d’educació especial que eren centres educatius especialitzats on els alumnes seguien un itinerari curricular alternatiu en funció del dèficit o trastorn que presentessin.

Des d’aquest model es fomentava la segregació i l’exclusió social d’aquests infants i partien d’una visió d’aquests infants centrada en el seu dèficit o trastorn i un plantejament educatiu que donava rellevància als aprenentatges de tipus conceptual.

Com a intent d’eliminar aquesta exclusió sorgeix el moviment de la integració escolar que va obrir l’escola ordinària als/les alumnes amb necessitats educatives especials. En aquesta línia es crearen inicialment aules tancades dins del centre escolar ordinari per aquests alumnes i, més endavant, alguns d’aquests assistiren a temps parcial a l’aula ordinària. Però, donat que la integració implica introduir-se en un grup ja establert de forma que l’esforç d’adaptació recau fonamentalment en l’infant amb necessitats educatives especials, sense pretendre-ho sovint s’han acabat fomentant pràctiques d’exclusió.

Aquest model integrador que, actualment podem continuar trobant en algunes escoles, ha donat pas a l’educació inclusiva que es basa en la lluita per aconseguir un sistema educatiu per a tothom fonamentat en la igualtat, la participació i la no discriminació. Incloure significa ser part d’alguna cosa i, per tant, des d’aquesta concepció es fomenta un clima de receptivitat flexibilitat i sensibilitat cap a qualsevol alumne independentment de les seves característiques personals.

En la integració per tal que un alumne amb necessitats educatives especials estigui en un aula ordinària calia que tingués dificultats mitjanes o lleugeres. En la inclusió, tots els alumnes són membres de dret de l’aula ordinària siguin quines siguin les seves característiques personals.

La inclusió és un procés de transformació en el qual els centres docents es desenvolupen en resposta a la diversitat de l’alumnat que tenen escolaritzat, identificant i eliminant les barreres que aquest entorn posa a les seves possibilitats d’aprenentatge, socialització i participació, sense que, per això deixi de capacitar i enfortir l’alumne a partir de les seves capacitats i potencialitats.

L’escola inclusiva és aquella que és capaç de donar respostes educatives diverses a alumnes que són diversos en les maneres d’aprendre, de ser i de relacionar-se. Des d’aquesta visió, es valora l’heterogeneïtat dels alumnes com a riquesa.

Aquest model es basa l’atenció a la diversitat i, dins d’aquesta diversitat d’alumnat, s’inclouen, entre d’altres, els/les alumnes amb necessitats educatives especials.

Des del Departament d’Ensenyament, s’han anat elaborant dos plans que pretenen aproximar-se cada cop més a un model realment inclusiu i són la referència actual pel que fa a les accions educatives entorn a l’Educació Especial:

• Pla director de l'educació especial de Catalunya (Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya, 2003). 
•  “Aprendre junts per viure junts” - Pla d’acció 2008-2015 (Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya, 2009).

Segons el pla d’acció 2008-2015 “Aprendre junts per viure junts”, per exemple, es considera que “la inclusió, o l'educació per a tothom, tenen a veure amb la capacitat dels sistemes educatius d'oferir una educació eficaç i de qualitat per a tot l'alumnat i amb la voluntat d'oferir-la en entorns comuns i compartits”.

La inclusió educativa dels infants amb necessitats educatives especials a les escoles ordinàries va fer emergir la figura professional del vetllador/a escolar que és aquell professional encarregat d’ajudar a un alumne/a amb necessitats educatives especials perquè pugui participar en els activitats organitzades en el centre docent.

Per tal de facilitar l’adequada inclusió de l’infant en l’escola i, per extensió, en la societat, el/la vetllador/a haurà d’atendre les seves necessitats d’individualització/autonomia i de socialització partint dels següents plantejaments:

Desenvolupament de la individualització/ autonomia

 Per anar avançant cap a l’autonomia de l’infant, a l’hora de planificar activitats, de forma general, cal que el/la vetllador/a tingui en compte els següents aspectes:

•    Conèixer les característiques particulars de l’infant i la seva discapacitat o trastorn.
•    Plantejar objectius basats en les capacitats de l’infant.
•    Planificar l’aprenentatge per tal que l’infant pugui aconseguir l’autonomia plena o en el
major grau possible i incrementar la dificultat en la seva realització fins a aconseguir
l’objectiu proposat.
•    Enregistrar les capacitats que l’alumne/a amb necessitats educatives especials va
adquirint.
•    Acompanyar i donar suport a l’infant de forma que cada cop la presència de l’auxiliar
d’educació especial sigui menys imprescindible ajudant-lo només quan sigui necessari.

Desenvolupament de la socialització

S’entén per socialització l’adaptació al món al qual pertany l’infant. Encara que sovint es pugui pensar que l’infant amb necessitats educatives especials estar aïllat, cal tenir en compte que pertany a un grup familiar i educatiu, a més d’interrelacionar-se amb altres grups socials, formant el gran grup que es denomina societat.
En funció de les seves capacitats, es potenciaran i facilitaran relacions amb altres nens i nenes.
En aquest sentit, l’auxiliar d’educació especial cal que treballi amb l’infant amb necessitats educatives especials aspectes bàsics en la socialització com són la participació i la comunicació fomentant el respecte entre ell i els seus companys i suprimint o evitant la competència i la rivalitat.

Concretament, les activitats d’oci i temps de lleure són una bona oportunitat per treballar, entre d’altres, aquesta àrea.
Al plantejar aquestes activitats cal tenir en compte:

• Les característiques específiques de la discapacitat o trastorn de l’infant.
• Que els objectius estiguin en funció de les capacitats de l’infant.
• El temps de què es disposa per l’activitat.
• Que siguin activitats en grup (preferiblement grup petit).
• Que l’infant participi activament, en la mesura que sigui possible, en les tasques vinculades a l’activitat.
• Que l’activitat sigui flexible i adaptable i promogui l ́ús de la comunicació per part de l’infant amb necessitats educatives especials.
• Que l’activitat sigui motivadora de forma que promogui la participació de l’infant amb necessitats educatives especials així com de la resta d’infants.
• Evitar promoure activitats de caràcter competitiu.

Des d’aquesta perspectiva, el paper del/la vetllador/a  és clau  per a la inclusió educativa de l’alumnat amb necessitats educatives especials ja que contribueix en el descobriment i desenvolupament de les potencialitats personals de l’alumnat, acompanyant-lo en el seu camí cap a l’adultesa. En aquest sentit, és important oferir-li oportunitats de sentir-se segur, comprès, acceptat i atès.

Mirem com viuen en primera persona el seu procés d’aprenentage l’Emma i el Martí, dos exemples d’alumnes amb NEE al reportatge “Una escola per a tothom”,  de l’equip de TEBVist una televisió online realitzada pel Servei Ocupacional d'Inserció del Grup Cooperatiu TEB

Des de fa més de 8 anys, la Fundació Pere Tarrés desenvolupa un programa d’integració d’alumnes amb necessitats educatives especials. Cada dia, uns 500 monitors i monitores de la Fundació Pere Tarrés acompanyen nens i nenes hiperactius o amb dificultats motrius durant l’horari escolar per afavorir la seva integració en les escoles ordinàries. La nostra secció de Formació també opta per la professionalització de la figura de Vetllador/a Escolar amb dos accions formatives:

• El monogràfic de Vetllador/a escolar de 40 hores en format presencial i online.
• El certificat de professionalitat, reconegut pel SEPE, d’Atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials, amb 470 hores teòriques i 80 hores pràctiques.

Raquel Dolado 
Llicenciada en Psicologia especialista en psicologia clínica, màster en psicopatologia clínica i postgrau en malaltia mental i alteracions de conducta en persones amb discapacitat intel·lectual.
Formadora a la Fundació Pere Tarrés

L’esport per a la inclusió social

En primer lloc, la inclusió es pot definir com la flexibilització dels diferents paràmetres educatius que permet comprendre la diversitat existent a l’aula. El terme inclusió està estretament relacionat amb el concepte d’heterogeneïtat. S’ha d’entendre aquesta com una oportunitat per a enriquir-nos, créixer i aprendre mútuament, en lloc de percebre la diversitat com una dificultat o una problemàtica.

Si es pretén educar d’una manera inclusiva és de vital importància que prèviament es faci un diagnòstic exhaustiu dels factors que condicionaran la tasca docent. És a dir, el context social, econòmic i cultural dels infants; així com l’edat, el número, les característiques individuals, les necessitats educatives especials i els seus interessos i motivacions. Així, en el moment de realitzar la  programació didàctica es pot partir de les necessitats del grup per fomentar que aquesta estigui totalment contextualitzada. Tanmateix, es poden utilitzar metodologies pedagògiques basades en la cooperació, tot proposant activitats on els alumnes hagin d’intercanviar opinions, relacionar-se entre ells, generar coneixements de manera conjunta; factors que generaran aprenentatges significatius.

D’altra banda, la pràctica i aprenentatge de l’esport esdevé una eina educativa realment inclusiva, ja que els infants capten la informació enviada pel docent mitjançant tres tipologies de canals diferents: el visual, l’auditiu i el cinestèsic; malgrat que sempre tenen més facilitat de retenció a través d’un d’aquests. Si ens aturem a pensar un moment, l’esport integra aquests tres canals de retenció d’informació de manera conjunta, i permet doncs en conseqüència, l’adaptació a les capacitats individuals de cada un dels infants presents a l’aula.

Segons el meu punt de vista, quan es comença a educar englobant la diversitat existent a l’aula, és quan sorgeix amb força el concepte d’esport. Els esports poden esdevenir una eina realment útil per fomentar la inclusió de persones amb diversitat funcional i col·lectius en risc d’exclusió social en un entorn determinat. A través de l’esport s’obren una àmplia gamma de possibilitats i recursos per treballar amb persones amb diversitat funcional, adaptant materials, oferint espais multi-sensorials, a més de potenciar els punts forts d’aquestes persones, tot afavorint la seva autonomia. Respecte als col·lectius en risc d’exclusió social, mitjançant l’esport es pot oferir un important intercanvi cultural, la millora de la dimensió social-comunitària i l’afectiva-emocional, així com l’adquisició de rutines i d’hàbits higiènics, entre d’altres.

En referència a l’esport formatiu o extraescolar, s’hauria de trencar amb les metodologies didàctiques més tradicionals. És a dir, fugir de l’ensenyament de destreses motrius determinades i la formació de futurs esportistes d’elit, en benefici de mètodes més innovadors i integrals, fent èmfasi en altres punts potencialment positius que ofereix l’esport. L’objectiu final d’aquest mètode serà dotar als infants d’eines per adaptar-se al seu entorn (context socioeconòmic, cultural, situació familiar). Així es pot treballar:

• L’adquisició de valors tan útils com el respecte, el treball en equip, l’empatia i l’esforç, entre d’altres, que poden servir als infants per adaptar-se al món escolar i posteriorment al laboral.
• L’educació emocional, capacitant als infants per canalitzar i verbalitzar les pròpies sensacions i emocions a través de l’esport, tot contribuint al seu desenvolupament holístic.
• La mecanització de diferents rutines i hàbits que poden influenciar de manera directa en l’augment del rendiment escolar d’aquells infants amb més dificultats acadèmiques.
• La prevenció de conductes de risc, com podrien ser el consum de tabac, alcohol i altres tipologies de drogues.

A nivell europeu, ja s’estan començant a implementar aquest tipus de metodologies didàctiques esportives amb la finalitat principal d’afavorir la inclusió a la societat i al sistema educatiu de tots els nens i nenes, així com l’adquisició de determinats valors. Un clar exemple podria ser el projecte Play sports que s’està iniciant des de la Fundació Pere Tarrés, o bé el projecte FutbolNet de la Fundació Futbol Club Barcelona.

Per finalitzar, es cita una frase extreta del documental L’educació prohibida de German Doin, que és un clar reflex del sistema educatiu actual amb el qual cal trencar “Se estimula mucho a los chicos a competir entre ellos. Los mejores alumnos tienen reconocimientos y premios, pero a aquellos niños que no les van bien en los exámenes se les llama la atención, en muchos casos ni siquiera son tenidos en cuenta. Todo el mundo habla de paz pero nadie educa para la paz, la gente educa para la competencia y la competencia es el principio de cualquier guerra.” Pablo Lipnizky.

Per a més informació consulteu el seguent link

Héctor Callizo FelipeDocent a la Fundació Pere Tarrés i llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport

L’atenció socioeducativa de persones amb discapacitat: nous reptes, noves formacions

L'atenció a les persones amb diversitat funcional, ha passat al llarg de la història per diferents etapes. En cadascuna d'aquestes, la persona ha rebut un tracte específic que està estretament relacionat amb el model que s'utilitzava. Ha canviat en conseqüència la capacitació dels professionals que els estan atenent?

El pas del model mèdic al model bio-psico-social, o el que és el mateix el pas de veure la discapacitat com un problema de la persona directament causat per una malaltia, trauma o condició de salut, a considerar la persona com un tot global que manifesta diferents característiques, que no tenen perquè coincidir amb una etiqueta, per molt que coincideixi la identificació de la discapacitat, implica repensar la intervenció i fer les modificacions necessàries per tal que les persones amb discapacitat puguin participar de forma plena en les estructures socials.

Aquest paradigma, que té com  a bandera l’autonomia personal de l’individu, es defensa fa anys des d’un punt de vista teòric, i trobem publicats documents, com “L’atenció centrada en la persona en el model d’atenció integrada social i sanitària de Catalunya”, Gener 2016, de la Generalitat de Catalunya, que ens mostren com des de l’Administració Pública també s’estan posant les bases per tal de posar l’individu al centre de la nostra intervenció.

En l’objectiu de millorar la qualitat que presten les entitats de serveis per a les persones amb diversitat funcional, la professionalització del sector esdevé un dels reptes de futur.

En aquest context la formació juga un paper clau i és imprescindible que les organitzacions dedicades a capacitar i/o millorar professionalment els i les professionals, imparteixin uns continguts que s’adaptin a la realitat del dia a dia del lloc de treball, i que siguin conseqüents amb aquest model d’intervenció que hem comentat.

Des dels anys 80 la Fundació Pere Tarrés ofereix a entitats i professionals del sector de la dependència, amb continguts de caràcter sociosanitari i durant els darrers anys hem contribuït al reconeixement de les qualificacions professionals pel personal auxiliar,  a través de certificats de professionalitat, una titulació oficial, amb reconeixement laboral que atorga.

L’elaboració de plans de formació a mida per entitats del sector i la nostra participació en plataformes i taules del Tercer Sector Social a Catalunya ens fan apostar aquest 2017 per la programació d’un nou Certificat de Professionalitat que formi el/la professional que pot treballar al sector de la prestació de serveis socials i d'educació no formal, i que pot desenvolupar tasques a diferents institucions i entitats que presten serveis de caràcter socioeducatiu orientats a persones amb discapacitat i les seves famílies: recursos residencials per a persones amb discapacitat, Centres de Referència de persones amb discapacitat, Centres Ocupacionals, centres assistencials, centres de dia, associacions i organitzacions sense ànim de lucre.

En ell s’entrenaran estratègies cognitives i es presentaran recursos tecnològics encaminats a  millorar la comunicació. Es parlarà de discapacitat i lleure, on és important escollir amb criteri cadascuna de les activitats que realitzem, tenint en compte aspectes com l’edat per tal d’afavorir al desenvolupament de la persona. En aquest sentit, es treballarà a partir d’un conjunt d’activitats motivadores on la persona pot prendre contacte amb l’entorn. A part i com a aspecte interpersonal, pot potenciar la motivació i creativitat ajudant a definir els seus interessos i gustos. En aquest presentarem tot tipus d’activitats relacionades amb l’esport, l’oci, cultura, etc.

Reflexionarem, també, sobre la importància d’incidir en el treball directe amb els familiars. Dotant els professionals de les habilitats i competències necessàries per poder garantir un acompanyament adequat.

En essència, aquesta formació proporcionarà coneixements i recursos als futurs professionals per tal  d’assolir el major grau d’autonomia personal i inclusió de les persones amb diversitat funcional.

Més informació a:http://www.peretarres.org/subvencionada 

Laura Flores 
Pedagoga. Cap de l’àrea de Formació en Acció Social de la Fundació Pere Tarrés