Les múltiples cares de la violència envers les dones

Alguna vegada he sentit afirmar:

La violència vers les dones forma part de les violències, en general, perquè també hi ha dones que exerceixen violència vers els homes.

Crec que és important establir un aclariment conceptual al respecte.

La violència masclista és tota aquella violència que s’exerceix contra les dones per el fet de ser dones, i com a manifestació de la discriminació i situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder. És a dir, la violència cap a les dones, respon a una desigualtat estructural dins del sistema patriarcal on homes i dones no són iguals. 

Això significa que si no existís el sistema patriarcal i homes i dones fóssim iguals no existiria la violència masclista?.

Així és.

Però no ens trobem en aquesta situació, i el sistema patriarcal segueix vigent en les nostres societats, certs avenços envers la igualtat no desfan un sistema. D’altra banda, 44 dones mortes per violència masclista en menys d’un any a l’estat espanyol, posa de manifest que estem molt lluny de viure en un sistema igualitari. És una dada summament trista com a societat, ja que, l’assassinat d’aquestes dones no és un tema privat, sinó públic, que ens afecta a tots i totes. És una derrota social.

Però, si bé la mort és la manifestació més cruenta de la violència envers les dones, no és l’única. Hem de tenir en compte que la violència de gènere contempla múltiples formes de violència.

Així, les manifestacions de les violències masclistes al nostre país té múltiples formes, a les quals sovint tanquem els ulls per no esfereir-nos davant la flagrant vulneració de drets humans. 

Penso en el tràfic de dones obligades a prostituir-se als nostres carrers, penso en les joves obligades a casar-se amb homes amb qui no volen casar-se, penso en les nenes que pateixen tocaments i agressions sexuals per familiars, penso en adolescents nascudes a Catalunya que un estiu se les enduen de vacances i els hi realitzen mutilacions genitals, penso en àvies que han hagut de patir durant totes les seves vides relacions sexuals no consentides dins del matrimoni, penso en noies que tornen intranquil·les al vespre perquè les assetgen homes pel carrer, penso en joves violades en espais de festa, penso en dones que durant el seu embaràs i el seu part, han estat excloses de la presa de decisions sobre el seu cos, penso en dones que són assetjades física o psíquicament en el seu àmbit laboral, penso en dones amb parelles que controlen amb qui van i com vesteixen, penso en qualsevol dona que ha patit o és susceptible de patir violència per el fet de ser dona. Penso en totes nosaltres.

Davant d’aquestes situacions que reconeixem com a quotidianes el conjunt de la societat no resta impassiva:

El parlament de Catalunya va aprobar la  Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violencia masclistes que reconeix la violència masclista com una forma de violència de carácter estructural propia del sistema patriarcal.

Les institucions i administracions publiques s’esforcen en realitzar dispositius d’atenció, serveis d’acompanyament i informació, mitjans de denúncia, campanyes de sensibilització, formacions, exposicions, tallers, etc. per a desterrar aquestes situacions, sensibilitzar a la població i protegir a les dones.

Des dels moviments feministes se segueix denunciant al patriarcat i a totes les formes de violència envers les dones, demanant a les administracions publiques fórmules per a eliminar el sistema patriarcal, protegir a les víctimes i sensibilitzar envers la violència zero.

Personalment considero que la violència envers les dones és l’eina executiva i violenta del sistema patriarcal, en el qual tots i totes estem immersos. El primer què podem fer és ser-ne conscients i reconeixer’l, per desprès, prendre consciència, no acceptar i lluitar envers totes les formes de violències.

Així, si bé, algunes manifestacions del masclismes i de les violències poden ser més subtils, no per això són menys importants. Parlo del acudits masclistes, parlo dels comentaris dels homes que cosifiquen i sexualitzen a amigues i companyes, parlo dels “piropos” que un desconegut diu pel carrer a una dona, parlo dels comentaris despectius que un amic fa envers la seva parella, aquestes manifestacions aparantment inofensives, són formes, petites, encara, del que és l’assetjament i la violència envers les dones.

Si volem que no hi hagi “ni una més”, si “ens volem vives”, si no volem seguir afirmant “#metoo”, cal tolerància zero envers el masclisme i les formes de violències envers les dones. I la tolerància zero depèn dels homes, de les dones i dels poders públics, perquè 44 dones mortes en un estat és un fracàs social, no una amenaça (com es refereixen envers al terrorisme) és un fet que requereix de voluntat política i inversió pública.

Judith Hernández

Coordinadora General Acció Social  de la Fundació Pere Tarrés

Apoderament de Dones

L’apoderament de dones consisteix en un procés individual i col·lectiu a través del qual les dones prenent consciència de si mateixes, s’uneixen col·lectivament per a la pressa de decisions i accés al poder.

El concepte apoderament de dones es refereix a un procés de capacitació per a la pressa de decisions i accés al poder, tal com es va definir a la IV Conferencia Mundial de Beijing. Aquest procés porta implícit la pressa de consciència sobre el poder individual i col·lectiu que ostenten les dones, no oblidem, en el sí d’un sistema patriarcal opressor. Des d’organismes internacionals com l’ONU s’entén l’apoderament de les dones com una estratègia per assolir una societat més justa per tothom.

Així, els processos d’apoderament de dones passen per dos esferes, la individual i la col·lectiva. La individual passa per fomentar l’autoconeixement, trencar amb les barreres i sostres de vidre, tot enfortint les capacitats de cadascuna per a definir les seves vides, autònomament. L’apoderament col·lectiu consisteix en el coneixement de les relacions entre les estructures de poder des d’una perspectiva sociopolítica, històrica o cooperativa a fi de poder transformar-les i generar canvis socioculturals.

Així, per generar transformació social, és requisit indispensable que els processos d’apoderament s’abordin des de una vessant individual i col·lectiva, ja que difícilment són dissasociables.

Des de la Fundació Pere Tarrés duem a terme projectes d’intervenció comunitària i grupal per a la promoció de les dones com a agents de transformació social, incidint en aspectes individuals com l’autocura i la preservació de l’espai propi de les dones, i, atenent als aspectes col·lectius com és la generació d’espais formatius, de relació i suport entre dones, generant espais de reflexió, participació i acció.

Servei d’acollida a famílies Nouvingudes de Montcada i Reixac

En el servei d’acollida i reagrupament a famílies nouvingudes es crea un espai de trobada i debat entre dones que comparteixen la condició de “reagrupada” i així acompanyar-les en el seu procés d’inclusió a la nova societat, principalment, perquè la dificultat per conciliar la seva vida familiar i laboral, així com la cultura d’origen de les dones magrebines i pakistaneses, les reté a l’àmbit domèstic, cosa que els dificulta, en el seu procés d’adaptació a la societat d’acollida.

Així, el projecte pretén ser un espai d’acollida inicial que promogui la participació de les dones nouvingudes, on aquestes puguin establir xarxa social i realitzar les primeres accions formatives en llengua i coneixement de l’entorn.

Aquest espais promou l’intercanvi d’experiències i el suport mutu per a pal·liar les situacions d’aïllament i solitud amb què aquestes dones poden trobar-se, minvant el risc que el malestar emocional acabi derivant en problemes de salut mental. Així mateix, es realitza un acompanyament psico-social al procés de reagrupament, asessorant les dones en els possibles conflictes i problemàtiques derivades del reagrupament que es puguin generar en el nucli familiar.

Aquesta experiència ha estat exitosa durant els darrers anys. Enguany el repte serà promoure l’autonomia del grup per a passar a l’acció i intervenir en la comunitat.

Grup d’Arpilleristes al Casal de Barri Congrès Indians.

Des de l’any 2011, al Casal de barri Congrés-Indians al districte de Sant Andreu de Barcelona. s’ha impulsat la creació d’un grup de dones a través de la pràctica de l’arpillera, una tècnica tèxtil que consisteix en utilitzar robes per crear imatges que es cusen sobre tela de sac. L’Arpillera va ser una tècnica popularitzada a Xile als anys 70 quan les dones es reunien clandestinament i elaboraven l’arpillera per denunciar les situacions d’injustícia i de violència que vivien durant la dictadura de Pinotxet.

Al 2013, les dones arpilleres del Casal, inauguraven la primera exposició: Vides de barri on conjuntament amb dones de Sant Roc explicaven el seu testimoni de vida i experiències en dos barris tant diferents com són Sant Roc i Congrés-Indians. Des d’aleshores han seguit amb el grup amb diferents exposicions reivindicatives com “Dona i ofici” on tenien per objectius visualitzar l’ofici de moltes dones anòmines, mares i àvies, a les que mai se les va reconeìxer el seu esforç i el seu treball.

El passat 2016, amb la maduresa del grup, les Arpilleristes han tractat la guerra civil i coincidint amb la inauguració d’aquesta exposició, les Arpilleristes van ser convidades a participar del “Fòrum internacional d’Arpilleres al País Basc”. Actualment, hi ha dues arpilleres d’aquesta mostra que estan exposades a Irlanda del Nord.

És per aquesta darrera exposició i per la tasca de recuperació de la memòria històrica i per la trajectòria de les arpilleres com a grup de dones implicades en la reflexió i el treball de la memòria des de la perspectiva de gènere, a més de la seva tasca de treball en xarxa amb altres grups i equipaments del Districte de Sant Andreu que enguany han estat premiades amb el Premi Sant Andreu 2016.

“La Corrala” Grup de Dones de la Marina de Port

El març de 2014, inicia a La Marina el Taller de Teatre i Narració Oral per a Dones, impulsat pel Servei Socioeducatiu de la Marina, del Districte de Sants Montjuïc, i finançat gràcies al Pla de Barris. Aquest projecte tenia com a objectiu apoderar un grup de dones dels barris de l’antiga Zona Franca de Barcelona a nivell personal i grupal, i connectar-les amb el teixit comunitari del seu territori. Es partia de la premissa que la narració oral és un dels vehicles que les dones han utilitzat sempre per transmetre el coneixement i la seva particular visió del món. Els contes i les rondalles expliquen el quotidià, les aventures i desventures de la gent normal, del què succeeix darrere les portes de les cases, en la penombra i la intimitat..

Narrar la pròpia vida, dóna l’oportunitat de construir o reconstruir la realitat, de repensar la pròpia història i fer-li un homenatge. En el procés de treball per teixir la peça de teatre comunitari. La veu, els moviments i la dansa van ser els instruments per a què les dones es comuniquessin, comprenguessin i s’acceptessin tot desenvolupant una consciència col·lectiva. Totes les dones es van centrar en la seva pròpia història o de de la seva mare, com una forma d’encarar-se a la memòria i donar un lloc d’honor als seus records, els seus dolors, les seves pèrdues i el seu esperit de superació.

Dialogar sobre temes com la salut, la pèrdua, la sexualitat o la mort amb ulls de dones i adonar-se que compartim un intangible culturalment après, va generar una profunda consciència de gènere i un fort sentiment de comunió i pertinença al grup. D’aquestes sessions en surt, uns mesos després, “La Corrala”, una obra de teatre coral que recull les narracions elaborades per cadascuna d’aquestes dones, i que té lloc en un pati de veïns, una Corrala, com l’anomenen elles, que és el lloc privilegiat on s’esdevé la vida privada de les persones, l’escenari de les misèries i els triomfs quotidians.

A continuació us presentem les dones protagonistes d’aquest viatge interior, i les narracions que van crear amb tot el cor i les entranyes. Seguidament, hi trobareu “La Corrala”, que recull totes aquestes vivències, i que vàrem estrenar el 28 de novembre de 2014 davant d’un nombrós públic a la Sala Pepita Casanellas del barri de la Marina de Barcelona.

Enguany, s’ha publicat el recull de les narracions, acompanyat del text teatral, i el grup segueix amb noves obres.

Si bé cadascun dels processos descrits anteriorment, segueix processos diferents en funció de les especificats i voluntats dels grups de dones, podem observar aspectes comuns que podem tenir present, com són:

• Prendre consciència de les pròpies vides i de la de dones del entorn més proper (mares, àvies, veïnes).
• Prendre en primer terme les “gestes” de la vida quotidiana dotant de valor, l’àmbit domèstic.
• Generar espais comuns de suport i d’encontre on es generen llaços de convivència i consciència col·lectiva.
• Oferir coneixements, tècniques i mitjans per a l’expressió i unió col·lectiva.
• Potenciar l’autonomia de les dones i el grup.
• Acompanyar l’acció per a la transformació del grup.

Judith Hernández 
Coordinadora General d’Acció Social de la Fundació Pere Tarrés

Violència masclista: el patriarcat continua a les venes de la nostra societat

La violència masclista segueix colpejant fort la nostra societat. Malauradament aquest 25 de novembre conmemorem el «Dia Internacional de l’eliminació de la violència contra les dones» lamentant la pèrdua de 48 d’elles a l’Estat espanyol en el que va d'aquest 2015, sis de les quals vivien a Catalunya. Nombroses han sigut les campanyes que s’han dut a terme des que l’any 1999 l’ONU va establir aquesta data. 

No obstant, les arrels del patriarcat segueixen molt vives (massa) i alimenten nous brots de masclisme i desigualtat. Així ho hem pogut comprobar en diferents activitats formatives i de sensibilització que hem realitzat recentment arreu de Catalunya. “Va entrar al despatx i va tancar la porta com si res. Després em va començar a explicar que s’havia fet mal no sé amb què i es va baixar els pantalons per ensenyar-me un blau en una cuixa. Jo no el vaig ni mirar, però em vaig posar molt nerviosa”. El relat és d’una dona de mitjana edat que en el marc d’una formació sobre igualtat de gènere es va atrevir a compartir aquesta experiència davant les seves companyes. Per a la meva sorpresa, era una situació perfectament coneguda fa temps per la majoria d’elles.

A simple vista pot semblar una conducta inofensiva entre companys de feina que es coneixen fa temps; no obstant, altres testimonis de les participants van confirmar que es tracta d’una persona habituada a assetjar sexualment a les seves companyes, fins al punt que fa temps una d’elles va decidir deixar la feina per aquest motiu. Des de la meva perspectiva es tracta d’un cas típic d’assetjament sexual a la feina, però d’un tan subtil que per una gran majoria resulta invisible, inofensiu i fins i tot normal.  “Els homes són així”, diuen, per tant, no hi ha perquè alarmar-se. Tot el contrari, conductes com aquesta expressen un masclisme profundament arrelat i que fa que els homes que s’ho creuen es sentin amb el dret no només de “sexualitzar” els entorns professionals, sinó també de criticar i ridiculitzar a les dones que expressen la seva incomoditat davant aquestes situacions.

El testimoni d’aquella dona va trastocar totalment la dinàmica del curs, provocant un acalorat debat sobre la gravetat dels fets, la complicitat dels altres homes i l’actitud dels caps. També va posar en evidència l’individualisme i la manca d’empatia amb els que sovint (homes i dones) actuem davant d’aquest casos, així com la desinformació que existeix sobre la normativa vigent que sanciona aquestes persones i protegeix a les dones.  

Tot i que en les darreres dècades s’han donat passes molt importants, la nostra societat segueix sent en un context sexista i desigual. Mentre hi hagi homes que es sentin amb el dret d’envair l’espai personal de les dones i d’altres que ho acceptin sense qüestionar-s’ho, vol dir que haurem de continuar treballant per eradicar les branques del patriarcat, sovint camuflades sota els rostres irònics del micromasclisme i el postmasclisme. Mentre hi hagi dones que hagin de comptar blaus en la seva pell i d’altres que perdin la vida a mans de les seves parelles haurem de continuar aixecant la veu per dir “stop masclisme!”. 

Rodrigo Prieto

Co-Fundador i Director de Continguts de l’Institut Diversitas.

Professor de la Facultat Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull.

Tu mous fitxa

A la Fundació Pere Tarrés hi treballen 1.571 dones i 349 homes, per tant les dones representem el 81,82% de la plantilla total. Avui en el Dia internacional de la Dona, volem compartir amb vosaltres les mesures que la Fundació promociona per l’equitat de gènere.

La Fundació Pere Tarrés ha estat implantant, entre els anys 2009 i 2012, el seu primer Pla d’Igualtat i Conciliació (PIC). Valorat de forma positiva, s’ha treballat en l’elaboració d’un segon PIC que, temporalment, s’allargarà fins al 2017.

La implementació del PIC a la Fundació Pere Tarrés respon a diverses raons, tant de tipus social (responsabilitat social corporativa, imatge social, etc.), de tipus econòmic (augment de la productivitat, innovació i millora de la gestió, etc.), com de tipus legal (Llei per a la igualtat efectiva de dones i homes) i, fins i tot, de tipus motivacionals i de salut laboral (atracció i retenció de talent, menys absentisme, millora del clima laboral, etc.).

El desenvolupament d’aquest pla d’igualtat ha de permetre fer un veritable procés de sensibilització i transformació vers la consecució de la igualtat de drets entre dones i homes i, en conseqüència, en la millora de la qualitat de la vida del conjunt de les nostres treballadores i treballadors. 

Els objectius del Pla d’Igualtat són:

• Conciliar la vida laboral i familiar per als treballadors i les treballadores de la nostra entitat.
• Evitar qualsevol tipus d’actituds sexistes, d’assetjament o de tracte discriminatori.
• Difondre la perspectiva de gènere entre el personal i sensibilitzar sobre la necessitat de treballar per la igualtat d’oportunitats.
• Normalitzar la utilització de llenguatge no sexista en tots els àmbits de la Fundació.
• Afavorir la diversitat.

Dintre del objectius d’aquest Pla, dos de les mesures vinculades amb l’equitat de gènere són promoure la igualtat i la no discriminació, i fer difusió a nivell social,  per tal de sensibilitzar i desenvolupar aquest coneixement a les persones de la Fundació. Per aquest motiu avui 8 de març ens sumem a la Campanya que l’Institut Català de les Dones ha posat en marxa “Tu mous fitxa. Catalunya per l’equitat de gènere” (#moufitxa).

Amb aquesta campanya es pretén promoure la reflexió i la revisió individual de cada persona al voltant del concepte equitat de gènere, ja sigui en l’àmbit professional, com en les relacions familiars i personals. Aquesta presa de consciència individual ha de permetre actuar, moure fitxa, i protagonitzar una transformació que ens porti a una societat on el valor de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones sigui una realitat efectiva.

Araceli Calvo

Àmbit de Personal de la Fundació Pere Tarrés