Migracions en temps de globalització fronteritzada

Les migracions són un fenomen tan antic com la humanitat. Qualsevol comunitat d’éssers humans a qualsevol part del planeta és fruit de diversos processos migratoris previs, més o menys intensos i extensos, segons el cas, però que fan que la pretensió d’uniformitat ètnica o d’atemporalitat comunitària sigui ridícula, però no per això menys perillosa. Tanmateix en els darrers temps estem assistint a dos tipus de canvis que modifiquen l’escenari de les migracions internacionals.  

En primer lloc, les xarxes migratòries s’han ampliat. Si, en termes generals, durant el segle XIX érem els europeus que migràvem cap a la resta del planeta, d’Amèrica a Austràlia, actualment els fluxos migratoris van en distintes direccions i involucren pràcticament a totes les societats. No hi cap país important que no sigui emissor, receptor o de trànsit i molts, de fet, són les tres coses. Un procés que a més, en alguns casos, s’ha donat de manera molt accelerada. Una bona mostra és l’Estat espanyol, el qual en pocs anys ha passat de ser un país d’emigrants (i exiliats) a un d’immigrants, amb percentatges fins i tot superiors als de països amb trajectòries de recepció molt més antigues. 

En segon lloc, els tipus migratoris s’han diversificat (homes, dones, gent gran, menors), així com les procedències. Conseqüència de tot plegat és que la immigració s’ha convertit en una realitat cada cop més diversa, amb distints riscos i necessitats, cosa que sovint no es té prou en compte, i que les nostres societats són de manera creixent societats multiculturals, agradi als defensors del monoculturalisme. A l’Europa, a la Catalunya del segle XXI la multiculturalitat no és una aspiració política, sinó una constatació sociològica.

Tanmateix, el món global, la ideologia del qual es fonamenta en la mobilitat, pel que fa a les persones i a diferència del capital o dels productes de consum, s’ha fronteritzat. En una realitat cada cop més liquida, seguint l’afortunada metàfora de Bauman, les fronteres s’estan fent més dures. La llibertat de moviment que proclama el neoliberalisme hegemònic no s’aplica a les persones. Però la construcció de fortaleses davant els nous “bàrbars” està condemnada al fracàs. El capitalisme global neoliberal és el que està llançant a milions de persones cap a uns murs que no els podran contenir.  

Però hi ha un altre tipus de fronteres no menys excloents. La confusió entre ciutadania i nacionalitat que els estats-nació han engendrat és un factor clau d’exclusió jurídica, política i social. No podem aspirar a societats cohesionades, si expulsem de la comunitat política i de l’accés a determinats serveis i oportunitats, a una part gens negligible dels seus membre. 

Revisar el concepte de ciutadania, ha d’anar acompanyat també de repensar els models d’organització territorial i les adscripcions identitàries en un escenari post-nacional. Ens hi va la democràcia i, sense exagerar, la vida. 

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

27è Seminari Bilateral Freiburg-Barcelona

Del 26 al 31 de març va tenir lloc a la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL el 27è Seminari Bilateral Freiburg-Barcelona; aquest any centrat en els processos migratoris i de refugi. En total hi van participar 17 alumnes de cada una de les facultats amb una participació molt intensa per part de tothom.

El seminari va començar amb la innaguració institucional i amb un esmorzar al pati per anar-nos coneixenent. El contingut del seminari va començar amb la contextualització del tema a nivell Europeu mitjançant la conferència de Carlos Boggio, exrepresentant de l’ACNUR a Espanya i la contextualització a Catalunya a través de la visita a la secretaria d’immigració de la Generalitat.

El treball dins el seminari va continuar endinsant-se en conceptes imprescindibles per poder treballar en aquest àmbit. La  conferència sobre comunicació intercultural del Dr. Rocha, el nostre degà, i el taller antirumors ofert per la fundació diversitas i la Xarxa Antirumors de l’Ajuntament de Barcelona, van fer-nos veure la necessitat d’entendre les diferencies entre cultures i els efectes dels prejudicis i els rumors.

L’última part del seminari el vam dedicar a conèixer recursos i projectes locals per l’acompanyament en els processos d’acollida i d’acomodació a través del SAIER (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats) i els projectes de l’Ajuntament de Mataró. El seminari es va tancar amb una caminada intercultural per les diferents cultures que viuen i han viscut a la ciutat de Barcelona, oferint una mirada més lúdica al contingut del seminari.

El divendres, els estudiants van presentar els seus projectes finals, on van recollir els aprenentatges adquirits durant la setmana mitjançant les seves campanyes d’incidència a través de diferents projectes artístics.

Ha estat una setmana de coneixements, d’experiències, d’aprententatges i d’intercanvis culturals, amb una valoració molt positiva per part de tothom, ara només queda esperar que arribi juny per disfrutar de la segona part del seminari que tindrà lloc a Freiburg.

Judit Castellví

Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL

Coordinadora del 27è Seminari Freiburg-Barcelona

La construcció de la identitat en els joves de famílies immigrades

Joves dels centres socioeducatius adherits a la
Fundació Pere Tarrés preparant-se per participar en la Transpirenaica

Avui, 18 de desembre del 2016, se celebra el Dia internacional del Migrant. Les migracions són un fenomen mundial que han tingut lloc al llarg de la història i afecten a milions de persones de països diferents, que per causes diverses, cerquen noves oportunitats per a la millora de les seves vides.

Els i les joves de famílies immigrades sovint es troben en situacions de major vulnerabilitat social en una societat d’acollida, que no sempre és amable davant la diferència. Els joves s’enfronten a una societat de caràcter adultocràtic on l’edat també és un eix de desigualtat. De fet, la joventut és una etapa vital clau en la construcció de la identitat, doncs, com a conjunt de moments rellevants de la vida també pot ser una etapa decisiva en la construcció d’itineraris i trajectòries vitals.

Els fills i filles de famílies immigrades es troben en una societat que els diferencia en un moment vital on “la diferència” en la construcció de la identitat és clau per edat. Aquests joves cerquen definir-se quan a la vegada s’enfronten amb prejudicis i estereotips quotidians, que volen definir-los. En aquest context, la reafirmació de la identitat familiar o de partida és una estratègia de defensa. Un reclam front la incapacitat de definir-se en el marc d’una societat que ja ha decidit els elements identitaris d’aquests joves. 

Les persones disposen d’identitats construïdes a partir de les relacions establertes en diferents àmbits de la vida quotidiana. La família, l’escola, el treball, l’espai públic o el grup d’iguals són àmbits relacionals on els individus assumim normes i valors. El repte és que els i les joves, en aquest cas de famílies immigrades, preguin consciència de tots els recursos i estratègies que disposen com a joves i amb procedències diverses en aquesta societat.

Clau és donar veu per generar ciutadans de ple dret. Els fills i filles de famílies immigrades, no han decidit emigrar en la majoria de casos i no disposen d’un projecte migratori. La decisió sol ser dels pares. D’infants inicien un viatge a un país diferent al seu que no acaba amb l’arribada al mateix si no que continua per tal d’adaptar-se a la societat d’acollida. Els fills i filles de famílies immigrades també poden néixer als països d’arribada dels seus pares i trobar-se amb les dificultats de viure entre dos realitats culturals diferents: la de casa i la de l’escola. 

Els processos migratoris també suposen pèrdua de capacitat econòmica i disposar de posicions més vulnerables a la societat per factors econòmics, però també social i/o culturals. La xarxa social a la societat d’acollida normalment és més feble i des de molts serveis d’intervenció socioeducativa s’intenta afavorir espais de relació i de diversitat cultural per generar noves oportunitats.

En el marc d’aquest diada, són molts els reptes presents, especialment davant la crisi humanitària actual entorn les persones refugiades. Igualment, els i les filles de famílies immigrades són ciutadanes amb experiències vitals diverses que poden aportar més riquesa  a la nostra societat. La mirada ha de canviar per assumir aquest repte actual. 

Montse Soria

Coordinadora de projectes socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

Immigració, convivència i integració social

En els darrers mesos l’anomenada crisi dels refugiats ha posat de nou damunt la taula el complex tema dels processos migratoris. Tot i les lloables iniciatives solidàries dels ciutadans i de sectors de la societat civil, els resultats, almenys de moment, han estat migrats quan no preocupants. Són moltes les dimensions que caldria abordar, però n’assenyalaré quatre que em semblem especialment importants.

En primer lloc, és perillosament reduccionista centrar-nos només en el tema dels refugiats i oblidar-nos del nombre ingent de persones que també es veuen obligades a abandonar el seu país d’origen. No hi ha dubte que la guerra de Síria ha provocat una crisi humanitària d’una extrema gravetat a la qual cal donar-li resposta. Però ens equivocarem si, com sembla deduir-se de determinats discursos, establim una divisió entre “acollibles” – els refugiats- i “no acollibles” (o molt limitadament acollibles) - els immigrants. L’única manera seriosa i justa d’abordar el tema és pensar que tothom que es veu obligat a emigrar pateix una violència, molt sovint estructural, que l’expulsa de la seva comunitat i del seu país, sigui fruit d’una guerra (moltes són encobertes), de la persecució per les seves opcions religioses, sexuals o polítiques o del model econòmic hegemònic.

En segon lloc, cal partir d’una premissa essencial: les nostres societats són cada cop més multiculturals. La diversitat cultural no és una opció ideològica, sinó una realitat, que exigeix repensar el monoculturalisme en què estem en gran mesura instal·lats. Repensar i portar a la pràctica noves polítiques que permetin fer compatibles la igualtat i la diferència, els drets culturals i els de ciutadania (i els deures és clar) així com reconstruir el delicat entramat sobre el que s’assenta la convivència en societats plurals. Aquest és un dels principals reptes de futur que tenim. Si no som capaços de gestionar de manera justa i cohesiva la diversitat cultural, corre perill la mateixa democràcia.

En tercer lloc, el repte multicultural exigeix noves polítiques públiques i el desenvolupament de les polítiques socials. Acollir persones significa que tinguin accés al mercat de treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat i que se sentin còmodes en la societat d’acollida. Bona part dels conflictes que atia i s’alimenta la xenofòbia, sorgeixen de la competència entre autòctons i immigrants sobre les engrunes d’uns Estats del Benestar cada cop més esquàlids. Invertir en política social és invertir en cohesió, és lluitar contra els radicalismes d’uns i altres, contra la intolerància del signe que sigui.

En quart i darrer lloc, la crisi dels refugiats evidencia, un cop més, el fracàs d’Europa, o millor dit, d’una determinada concepció d’Europa. La que crea fronteres en el seu si entre nords i suds, la que torna a construir murs enlloc d’ensorrar-los, la que es mostra incapaç de mirar més enllà dels interessos particulars dels seus membres. L’Europa asocial, l’Europa fortalesa més que la solució està éssent un problema.

Tot plegat no vol dir que hi hagi solucions fàcils. Si una cosa resulta clara és que cap dels models d’integració que s’han portat a terme ha resultat plenament exitós. Però ens hem de rebel·lar contra el relat, cada cop més estès que ens situa entre l’espasa del racisme i la paret del bonisme.  Quan ens mirem al mirall de la immigració, la imatge que veiem no és el de societats obertes, solidàries, respectuoses amb la diferència, compromeses amb la dignitat humana, cohesives i justes. I si el que veiem no ens agrada, no li donem la culpa al mirall. Ens va el futur.

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull