Dret a vot de les persones amb discapacitat intel•lectual

Els darrers dies hem sentit una noticia en relació al dret de vot de les persones amb discapacitat Intel·lectual.

Des de fa molt temps, plataformes com DINCAT, i les mateixes persones amb diversitat funcional, estan reclamant el dret a participar de la nostra societat votant a les eleccions com ho fa qualsevol ciutadà i deixar d’estar discriminats també per aquesta qüestió.

Fins ara els jutges, quan feien un procés d’incapacitació, directament signaven la incapacitat per poder votar.

Perquè ens fem una idea del que això significa, aquesta és la mateixa aberració que si el teu metge de capçalera et recepta una medicina i automàticament també et fa prendre totes les medicines per evitar unes contraindicacions que encara no saps si et poden afectar. A la persona amb discapacitat, pel fet de tenir-ne ja es suposava directament, sense comprovar-ho, que no eren capaços de decidir el seu vot.

Aquest és un gran avançament en els drets de les persones amb discapacitat però igualment no hem d’oblidar, com a mínim un parell de coses:

• Que un jutge determini si una persona té capacitat o no per poder votar és una exigència que només s’obliga amb aquest col·lectiu en concret, i per tant tampoc no queda clar que sigui just si no fos perquè tothom que vota també hagués de demostrar la seva capacitat. Continua sent un acte formalment discriminatori.
• Per altra banda. Aquesta no és la única qüestió que fa que una persona amb discapacitat no pugui votar lliurement. També fa molt de temps que s’estan reclamant voluntat per part dels partits polítics per aconseguir una accessibilitat que passa per publicar programes electorals, en aquest cas en versió de lectura fàcil. Aquesta és una qüestió que es demana públicament a totes i cadascuna de les eleccions que hem tingut, que tots els partits diuen que faran, però alguns sistemàticament se n’obliden que l’accessibilitat és un dret de les persones i que la llei aprovada al Parlament no és només un acte simbòlic sinó que s’ha de posar en pràctica tots els dies de l’any.

En definitiva, aquesta és una bona noticia, malgrat que la situació continua sent discriminatòria, per avançar en quan als drets de les persones amb discapacitat, però haurem de restar atents, com durant tota la historia, perquè això no sigui només una anècdota amb titulars a la premsa.

Òscar Martínez Rivera
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

La infància, una prioritat

El dia 20 de novembre es celebra el Dia Internacional del Drets de la Infància. Va ser instaurat per les Nacions Unides com a commemoració de la Convenció dels Dretsde la Infància aprovada per l’assemblea plenària en aquesta data de l’any 1989. Molts són els països que han subscrit aquest acord internacional que consagra i recopila un bon nombre de drets dels nens i nenes. Així fixa uns principis generals com ara l’interès superior de l’infant, la no discriminació, el dret a la vida, i la incorporació del punt de vista dels infants en les actuacions que els afectin. En la resta de l’articulat determina els drets civils i polítics, els econòmics, socials i cultural, els de vida quotidiana, i de salut i benestar, educació i lleure,  i finalment unes mesures especials de protecció. L’Estat Espanyol va subscriure aquest acord l’any 1990 que segons el dret internacional té rang de llei en el nostre ordenament jurídic.

A Catalunya i a l’Estat, en el context de crisi que vivim, alguns d’aquests drets es veuen especialment vulnerats. Segons dades de la Unió Europea (Eurostat 2011) a l’Estat Espanyol hi ha un 27,2% de pobresa infantil, si bé es un concepte estadístic relatiu, dona una dimensió de la situació en que es troben molts nens i nenes. Actualment és el grup de la població que més està patint la crisi.  Sobretot es concentren en llars monoparentals o en les que els diferents membres estan a l’atur, però també de manera significativa en famílies nouvingudes.  Darrera d’aquestes dades hi ha infants que poden veure condicionat irreversiblement el seu desenvolupament  integral, i en definitiva la seva vida, en un continent i en una economia que volen ser dels valors humans i del coneixement.

Les dificultats en l’accés a l’educació primerenca, la falta de suport per a l’aprenentatge escolar o per a les activitats més enllà de l’aula, les carències d’una alimentació equilibrada, o d’una sanitat integral poden ser algunes de les manifestacions d’aquestes situacions de desigualtat.

Una de les experiències que unifica als ésser humans és la infantesa. Hem tingut vivències diferents que han marcat la nostra vida. Ara bé, en aquesta etapa en que necessitem afecte, ens sentim especialment desprotegits i vulnerables, ens cal l’estimació i cura dels pares,  però també necessitem del compromís de tota la societat i dels Governs. La crisi és incomprensible per als menors i tenen menys recursos i capacitats per a afrontar-la, i per tant necessiten de la nostra priorització, per conviccions ètiques i per solidaritat intergeneracional. No podem hipotecar el seu futur amb deutes inassolibles ni amb  indiferència ni falta d’esperança.

Hi ha determinades qüestions de país que haurien d’anar més enllà dels partits, i disposar d’un ampli consens social i estabilitat. Precisament les opcions apartidistes i d’ampla base retornen  la grandesa a la política, i més quan es tracta de la vida dels infants. Així cal avançar decididament en un Pacte per a la Infància, que afavoreixi la igualtat d’oportunitats, i que es centri amb aquelles actuacions de major impacte, com ara les polítiques educatives al llarg de la vida, i que contemplin les activitats extraescolars i d’educació en el lleure, la salut i l’alimentació, la participació i la cultura,  i la protecció. Amb recursos definits, i amb polítiques de rendes eficients i transparents que garanteixin que el naixement no condiciona totalment la vida. I amb obligacions per part de les famílies i dels propis infants, en el marc de les capacitats de cadascú, i de la dignitat de les persones.

La vida dels nostres fills i filles ha d’estar al capdavant de les prioritats socials i polítiques.

Rafael Ruiz de Gauna

Director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

Els reptes de la pobresa infantil

El fet que un de cada quatre infants de Catalunya es trobi sota el llindar de la pobresa és una situació davant la qual no podem restar indiferents. A més, quan parlem de pobresa infantil hauríem de valorar molts elements de l’entorn on estan creixent aquests nens i nenes.

• Entorn educatiu: ens hauríem de preguntar si estem realment oferint als nostres nens i nenes el millor espai educatiu, la millor escola? Una escola marcada actualment per milers de cartells de denúncia, queixa, i on els infants noten el malestar dels mestres.
• Entorn familiar: ens trobem amb famílies sense recursos, que estan patint els efectes d’aquesta crisi. I es tracta d’una crisi que no es fa evident només en els aspectes econòmics sinó també a través de la tensió familiar, l’atur, el dolor, la inestabilitat, el fet d’haver de quedar-se sense casa, el patiment per no poder alimentar els fills. Els infants reben les conseqüències emocionals d’aquestes situacions tan dures.
• Salut i alimentació: sovint l’alimentació que estan rebent els infants no és equilibrada, i alguns casos, és insuficient. A més, en moltes ocasions degut a la situació de pobresa de la família, l’alimentació del nen o la nena depèn únicament d’espais externs a la llar com ara els menjadors socials, els menjadors escolars, els centres d’esplai diaris i centres oberts.

Educació, estabilitat emocional, salut i alimentació, aquests són alguns dels drets dels infants reconeguts per la Convenció dels Dretsdels Infants que celebrarem d’aquí un mes. Però què celebrarem? Estem respectant realment aquests drets?

Aquesta és la situació que viu la infància del present i, per tant, és la vida dels adults del futur. Aquells adults que adoptaran decisions, encapçalaran propostes i que, en definitiva, guiaran també el nostre país en un altre moment de la història. Aquests infants seran grans i necessitaran d’aquella base i estabilitat que tothom necessita per créixer: aprenentatges, atenció, cura, estima, etc.… Podrem dir que els adults del present hem garantit tot això en la seva infantesa?

La incertesa i vulnerabilitat que viuen aquests nens i nenes és una situació que determina de forma considerable el seu desenvolupament i creixement com a persones en aspectes com autoestima, seguretat, acompanyament o desenvolupament emocional.

Ara mateix hem d’assumir aquest repte, una autèntica oportunitat per a aquells que ens dediquem a la infància i a l’educació. Ens toca decidir i entomar la situació, optimitzant els recursos i posant al servei dels més petits tot allò que es mereixen. Fem d’aquells que seran el nostre futur, els autèntics protagonistes.





Més informació:

Conclusions jornada "Pobresa infantil" de Fundació Pere Tarrés, Càritas i Fedaia:

Monogràfic sobre Pobresa Infantil de la Revista EducacióSocial  (editada per la Fundació Pere Tarrés)

 

Maria València
És presidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés.

Per què el lleure és un dret pel infants?

L’article 31 de la Convenció dels drets de la infància reconeix el dret que té l'infant “al descans i a l'esplai, al joc i a les activitats d'esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts”. Com a punt de partida, no s’ha de perdre de vista aquesta dimensió jurídica que obliga les persones adultes a garantir aquest dret que, de forma genèrica, se sintetitza en la idea de “lleure”.

El lleure és el temps de “no treball”, de distracció o de descans, amb una clara perspectiva lúdica. Cal tenir-ho present i no convertir aquest temps en una mena de segona jornada laboral on es col·loquen totes aquelles activitats formatives no escolars que l’adult considera imprescindibles per a l’infant o totes aquelles situacions compensatòries de dèficits infantils (acadèmics o socials): serà activitat de lleure en la mesura que sigui lliurament triada per l’infant i que realment li suposi distracció i esbarjo, és a dir, si realment té un caràcter lúdic. Això vol dir que una activitat determinada no és lúdica en ella mateixa, sinó que ho és en la mesura que així la viu la persona que la pràctica. És convenient, doncs, assegurar que l’infant participa en la tria i perquè realment tingui la vivència d’oci que ha de tenir i no es converteixi en una prolongació encoberta del temps del treball. L’esport, la música, l’assistència a una entitat de lleure... pot ser una experiència lúdica o pot convertir-se en una feixuga càrrega per a l’infant.

Evidentment, sense renunciar a la dimensió lúdica (és més, tenint-la com a eix central), les activitats de lleure poden ser un important agent educatiu que ocupa un espai complementari a altres agents educatius de la vida de l’infant com són l’escola o la família als quals no cal renunciar. Aquesta dimensió educativa estarà present en la mesura que siguin actuacions ben estructurades i planificades, això és, que hi hagi consciència i intencionalitat sobre allò que es vol ensenyar i se sistematitzi la manera de fer-ho. Des d’aquesta perspectiva, cal fer un esment especial a les entitats d’educació en el lleure, de gran tradició a Catalunya, com a exemple clar de recurs educatiu estructurat de caràcter lúdic on els nens i les nenes tenen vivències de caràcter prosocial de gran qualitat. Els valors de la convivència, de la comprensió de l’altre, de la cooperació constructiva, són experiències fonamentals en la construcció de la personalitat de l’infant en tant que infant i també com a futur adult.

En aquests temps de presses i d’exigències constants, cal recuperar el temps d’oci des de la perspectiva més lúdica. Aquesta perspectiva forma part de les necessitats no materials de l’infant perquè aporten vivències de felicitat, de divertiment, de plaer, de plenitud, d’alegria, que són imprescindibles en el desenvolupament integral de la persona. En el millor dels casos, és convenient que la formació i l’oci convisquin de forma harmònica sota la idea de lleure.

Aquest article ha estat publicat a La Vanguardia amb data 7 de juliol.


Jesús Vilar
Professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull

Els drets de la infància en un període de crisi

La convenció dels Dret de la Infància de l’any 1989 consagra un conjunt de drets i de deures dels infants del món, que a Catalunya s’han adaptat amb una legislació específica del Parlament de l’any 2010. El seu desplegament encara està pendent, si bé s’han apuntat algunes iniciatives interessants al voltant de l’atenció a la infància com són el Pacte per a la Infància i la Comissió d’Infància del Parlament que està liderant la PINCAT.

 
Ara bé, més enllà d’aquestes importants iniciatives, necessitem la mobilització de tota la societat i la priorització dels recursos públics per a atendre als infants i adolescents que es veuen greument afectats per la crisi. Segons les darreres dades de l’Instituto Nacional de Estadística de l’any 2011 que va recollir Unicef la pobresa infantil ha superat el 26%, per sobre dels adults.  Els infants són el futur social, i no podem fixar actuacions a curt termini, sinó a llarg que permetin garantir un país cohesionat, en una economia cada cop més globalitzada i on el coneixement serà fonamental. Així desenvolupar  polítiques educatives en l’escola i en el lleure, sanitàries i familiars ha de ser preferent. Moltes de les propostes recollides l’any passat en la Jornada sobre pobresa infantil entre la Fedaia, Càritas i la pròpia Fundació Pere Tarrés són encara plenament vigents.

Serem generosos amb els nostres fills, fent-los créixer en les seves responsabilitats i en les virtuts personals,  i oferint-los instruments i afecte per a que esdevingui ciutadans autònoms i solidaris?

Rafael Ruiz de Gauna

director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

[més informació]