En els darrers
mesos l’anomenada crisi dels refugiats ha posat de nou damunt la taula el
complex tema dels processos migratoris. Tot i les
lloables iniciatives solidàries dels ciutadans i de sectors de la societat civil,
els resultats, almenys de moment, han estat migrats quan no preocupants. Són moltes les dimensions
que caldria abordar, però n’assenyalaré quatre que em
semblem especialment importants.
En primer lloc,
és perillosament reduccionista centrar-nos només en el tema dels refugiats i
oblidar-nos del nombre ingent de persones que també es veuen obligades a
abandonar el seu país d’origen. No hi ha dubte que la guerra de Síria ha
provocat una crisi humanitària d’una extrema gravetat a la qual cal donar-li
resposta. Però ens equivocarem si, com sembla deduir-se de determinats
discursos, establim una divisió entre “acollibles”
– els refugiats- i “no acollibles” (o molt limitadament acollibles) - els immigrants. L’única manera
seriosa i justa d’abordar el tema és pensar que tothom que es veu obligat a
emigrar pateix una violència, molt sovint estructural, que l’expulsa de la seva
comunitat i del seu país, sigui fruit d’una guerra (moltes són encobertes), de
la persecució per les seves opcions religioses, sexuals o polítiques o del
model econòmic hegemònic.
En segon lloc,
cal partir d’una premissa essencial: les nostres societats són cada cop més
multiculturals. La diversitat cultural no és una opció ideològica, sinó una
realitat, que exigeix repensar el monoculturalisme en què estem en gran mesura instal·lats.
Repensar i portar a la pràctica noves polítiques que permetin fer compatibles
la igualtat i la diferència, els drets culturals i els de ciutadania (i els
deures és clar) així com reconstruir el delicat entramat sobre el que s’assenta la
convivència en societats plurals. Aquest és un dels principals reptes de futur
que tenim. Si no som capaços de gestionar de manera justa i cohesiva la
diversitat cultural, corre perill la mateixa democràcia.
En tercer lloc,
el repte multicultural exigeix noves polítiques públiques i el desenvolupament
de les polítiques socials. Acollir persones significa que tinguin accés al
mercat de treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat i que se sentin
còmodes en la societat d’acollida. Bona part dels conflictes que atia i
s’alimenta la xenofòbia, sorgeixen de la competència entre autòctons i immigrants sobre les engrunes d’uns Estats del Benestar
cada cop més esquàlids. Invertir en política social és invertir en cohesió, és
lluitar contra els radicalismes d’uns i altres, contra la intolerància del
signe que sigui.
En quart i darrer
lloc, la crisi dels refugiats evidencia, un cop més, el fracàs d’Europa, o
millor dit, d’una determinada concepció d’Europa. La que crea fronteres en el seu si entre nords i suds, la que torna a construir murs enlloc d’ensorrar-los, la que
es mostra incapaç de mirar més enllà dels interessos particulars dels seus
membres. L’Europa asocial, l’Europa fortalesa més que la solució està éssent un
problema.
Jordi Sabater
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull
