Mort i vida estan
indissociablement unides, com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda: “Mort certa, hora incerta” que deia Sant
Agustí. I què succeeix quan arriba aquest moment i la persona és conscient que
el moment ha arribat? Comencen a sorgir les preguntes transcendentals sobre el
sentit de la vida viscuda, que no és més que l’expressió de la dimensió
espiritual de la persona i la seva necessitat de transcendència. Però abans
d’arribar a aquest punt és possible que la persona moribunda s’interpel·li a si
mateixa, a les persones que l’envolten o a una força superior d’una altra manera, són les anomenades preguntes radicals, “per què a mi?”,
“què serà de mi?”, “què he fet jo per merèixer això?”, “per què tot és tan
injust?”; i les afirmacions sense sortida,
“no estic preparat per això”, “crec que és millor plegar veles”, “tinc por en
pensar en el que vindrà desprès”...
El problema de la
mort no es pot dissociar de l’experiència de viure. La persona que està
satisfeta amb la vida viscuda perquè ha viscut suficient temps i ha sigut capaç
de viure entregant-se a l’experiència present, sense refugiar-se
sistemàticament en el passat ni projectant-se
constantment cap el futur, possiblement
podrà afrontar la pròpia mort amb més pau i serenor, i això no vol dir
que no hi hagi gens de por a la incertesa o al patiment. Segurament
afrontem la mort com afrontem altres experiències importants a la vida.
Acompanyar davant
les portes de la mort és un procés complex. Cadascú viu el final del camí d’una
manera singular, en funció de com ha viscut però també de molts altres factors
(psicològics, socials, culturals...). L’acompanyament de l’expressió de la
dimensió espiritual de la mort implica escoltar unes preguntes per les quals no
tenim resposta i ser capaços de sostenir-ho; de la mateixa manera que haurem de
sostenir un patiment que ens evoca la nostra pròpia finitud, que ens recorda
les pèrdues que hem viscut i que, per tant, ens connecta amb la nostra por i
patiment. El fet de la mort ens recorda que som vius i que tenim una vida per
viure, així que, de vegades, la por a la mort en realitat amaga una por a
viure.
Donar sentit a la
vida viscuda és una manera de satisfer aquesta necessitat de transcendència que
conforma la nostra dimensió espiritual, però aquest procés es molt personal. I
com podem donar sentit a la nostra vida en aquest moment tan crític? Perdonar i
perdonar-me, fer les paus amb la vida, tancar assumptes pendents, obrir-me a
l’experiència encara que sigui dolorosa, agrair a la vida i a les persones
properes, viure i expressar els meus sentiments, deixar de barallar-me amb mi
mateix o amb el món, adonar-me que per a alguna persona, en algun moment, la
meva existència ha fet millor la seva vida... Sens dubte, ajuda estar acompanyat de persones que
m’estimen i a les que estimo; persones comprensives, sensibles, obertes,
pacients...
Es preguntava
Raimon Panikkar què li passa a la gota d’aigua quan cau al mar. Per descomptat, la gota d’aigua desapareix... Però, jo què soc?
Soc la gota d’aigua o soc l’aigua de la gota? L’aigua transcendeix la gota i es
fa una amb el mar. Potser, així, també nosaltres.
Sergio García Díaz
Psicòleg i formador de la Fundació Pere Tarrés
