La importància de la comunicació en les professions de l’acció social i l'educació

La comunicació hauria de formar part de les competències essencials dels professionals de l’àmbit de l’acció social i l'educació. Tanmateix fins ara són poques les iniciatives per incorporar-la en la formació i en l’exercici d’aquestes professions. En el mateix moment en què estem parlant de professionals que tracten amb persones, que atenen essers humans, la comunicació ja esdevé un recurs fonamental. Però és especialment crucial quan es treballa amb persones que es troben en situacions de vulnerabilitat, com són els col·lectius als què s’adrecen els professionals de l’acció social. A més, com aquestes professions s’acostumen a exercir dins d’una institució també troben en la comunicació una eina indispensable per relacionar-se amb el seu entorn: usuaris, familiars, territori, societat, institucions, administració. En aquest sentit, la comunicació té un doble vessant: la comunicació personal i la comunicació institucional.

La comunicació personal es refereix a aquella que realitza el mateix professional. Quan parla, atén, informa, orienta a un usuari està comunicant amb el seu llenguatge. Tant amb el seu llenguatge verbal com el no verbal. Per llenguatge verbal s’entenen les paraules. Ningú pot negar la importància que tenen les paraules que escollim en cada moment a l’hora de transmetre una informació, ni les que utilitza el nostre interlocutor. En aquest sentit, hi ha paraules que tranquil·litzen, paraules que ens posen en alerta, que exasperen, que ens fereixen, que ens agraden, que ens fan sentir menyspreats, que ens aporten confiança o que ens provoquen desconfiança. Per tant, a l’hora de relacionar-se amb un usuari o usuària, els professionals de l’acció social i l'educació han de ser ben conscients de les paraules que escullen en cada moment. Per això, també és interessant que coneguin eines i recursos efectius com ara el fet de fer servir un llenguatge positiu a l’hora de relacionar-se amb els altres. Juntament amb les paraules escollides en cada ocasió, un professional de l'educació o l’acció social ha de saber també utilitzar altres recursos del llenguatge verbal com ara el to, la fluïdesa, el ritme o la velocitat a l’hora de parlar.

Però tot i que les paraules puguin semblar, d’entrada, la forma més evident de comunicació, sovint el llenguatge no verbal comunica més que el verbal. De fet, es considera que la comunicació no verbal suposa entre el 50 i el 70% dels missatges que emetem. En la nostra vida quotidiana estem acostumats a desxifrar els missatges que envia el cos de l’altre. Quantes vegades no hem interpretat que el nostre interlocutor està dient el contrari d'allò que expressen les seves paraules per la seva mirada, pels gestos, per l’expressió de la seva cara? Quantes vegades un professional de l’acció social no haurà de trobar-se amb un usuari que s’esforça per dir-li que tot va bé i no té cap problema, quan li tremola la veu i els seus ulls baixos esquiven la mirada? O quantes vegades no es trobarà amb paraules aparentment amables que procedeixen d’una mirada desafiant i una veu agressiva i que evidentment són més una amenaça que una gentilesa. Això és així perquè els silencis, la postura, els gestos, l’actitud, la mirada, l’expressió de la cara poden canviar absolutament tot allò que les paraules diuen.

I si ser conscients d’aquesta comunicació i aprendre a desxifrar-la ja és important en la vida quotidiana, encara ho és més en una professió social que treballa amb les persones. Saber interpretar els missatges dels usuaris al mateix temps que ser conscients de la informació que nosaltres mateixos estem emetent.

És per això que  seria interessant que la formació en comunicació formés part de la formació dels futurs professionals de l’acció social i l'educació, així com de la formació contínua dels què ja estan en actiu. Conèixer com funciona, els mecanismes, els recursos més eficaços en cada moment, saber com donar una informació sensible de manera efectiva, comprendre què intenta transmetre d’interlocutor poden ser eines que permetin donar una atenció educativa i social eficient i de qualitat.

En aquest sentit existeixen iniciatives interessants que comencen a treballar els aspectes comunicatius d'aquestes professions. Algunes entitats socials realitzen cursos per als seus treballadors i treballadores per potenciar i reforçar les seves habilitats comunicatives. També fa un parell d’anys que els alumnes de primer any de Grau en Educació Social i Treball Social de la Facultat Pere Tarrés tenen una assignatura que combina el treball teòric amb el pràctic per analitzar i conèixer els mecanismes de la comunicació.

Isabel Vergara

Cap de de premsa de la Fundació Pere Tarrés

7 días con Nelsa Curbelo

En varias ocasiones he escuchado a Nelsa Curbelo explicar que de las comunidades de mujeres indígenas en América Latina aprendió que existen tres tipos de poderes. El poder que se ejerce sobre los demás (el que suele estar en manos de la autoridad), el poder que se realiza con los demás (por ejemplo, la fuerza de un grupo o comunidad) y, finalmente el poder desde los demás, el que te otorgan los otros por el respeto, admiración y confianza que esta persona genera. Este último sería el caso de figuras históricas como Jesús o Gandhi. Me atrevería a afirmar que también Nelsa Curbelo formaría parte de este grupo. Lo he podido comprobar en primera persona en estos días en que he tenido el lujo de acompañarla en su visita a Barcelona con motivo de ser investida Dra. Honoris Causa por la Universitat Ramon Llull (URL) a propuesta de la Fundación Pere Tarrés.

Es un poder que ha convertido a esta experta mundial en derechos humanos y no violencia en “la abuelita de los gánster”. Así se titula el magnífico reportaje de Aljaazira que retrata el trabajo que está realizando Nelsa Curbelo con jóvenes “pandilleros” en Guayaquil y que la ha hecho ser nominada en dos ocasiones al Nobel de la Paz. Sin duda, lograr que “los pandis” (como ella los denomina) la llamen “jefa” es todo un símbolo de respeto y poder. 

Un poder que se ejerce básicamente con su presencia y con palabra porque he podido comprobar que su discurso es capaz de seducir desde periodistas, de atrapar a rectores y vicerectores, de emocionar a profesores y estudiantes universitarios, educadores y mediadores de barrio y de conectar con un grupo de familias sencillas de origen inmigrante de un barrio de Hospitalet.

Cuentos de acción, violencia, solidaridad y esperanza.

“Es un encanto”, es el adjetivo que más veces he oído estos días definiéndola. Porque esta mujer coqueta que siempre lleva pintalabios en el bolso, es alegre, apasionada, cercana, cálida, afectuosa y conversadora incansable. Y le encanta explicar “cuentos” de sus “pandis”. 

Cuentos de acción donde proliferan las armas, los tiros, las amenazas, la corrupción y donde su ONG Ser Paz, Nelsa Curbelo ha arrancado de las garras de las bandas juveniles violentas a unos 5.000 jóvenes que ha reinsertado en la sociedad. “¿Reinsertarlos en qué sociedad?”, ha replicado la Dra Curbelo estos días en varias entrevistas “¿Qué les ofrece esta sociedad a ellos para que quieran venir a este lado? Hay que cambiar de los dos lados, sino no se producen cambios ¿Es que la sociedad está cambiando para ofrecerles modelos mejores o mejores oportunidades?”. Son cuentos que hablan de guetos como canta un reggaeton de Guayaquil, esa música que Nelsa Curbelo le gusta bailar a sus 70 años de edad: “Los jóvenes no están en situación de exclusión de la sociedad, sino de expulsión. La sociedad los ha expulsado”. Porque cuando estás excluido puedes volver, pero cuando estás expulsado ya no puedes regresar. 

Los “cuentos” de Nelsa Curbelo nos apuntan a todos con el dedo, haciéndonos responsables y cómplices de la situación de estos jóvenes. “¿De quién es la culpa? Cuando ellos nacieron ya existían las drogas y las armas, no las inventó ningún joven. Ellos nacen inocentes, es la sociedad la que los hace ser así”. Curbelo presenta a los jóvenes pandilleros como “chavales normales, que no han generado ningún tipo de rechazo a la violencia, que han aprendido desde niños que la violencia es una forma habitual de resolver conflictos”. En este sentido, me resulta revelador un “cuento” donde Nelsa Curbelo explica que poco antes de venir a Barcelona habían descubierto que niños de ocho años vendían en el patio del colegio papelinas repletas de yeso blanco del que se caí de la pared como si fuera droga, y al preguntarles explicaron que eso era lo que vendían sus abuelas y ellos querían ayudar en casa. Precisamente, muchos niños entran en las “pandillas” a los ocho años porque encuentran en el grupo lo que no encuentran en la familia: el afecto, la protección, la seguridad, el apoyo, la confianza. Por lo tanto, ya no es sólo resultado de problemas económicos o sociales sino también de afecto. Y es que si lo pensamos bien, las bandas urbanas en realidad crean una red de solidaridad y de lealtad muy sólida. 

De hecho, como no se ha cansado de repetir en estos días de entrevistas, conferencias y visitas: “Tenemos unos 60.000 jóvenes en pandillas, no todos son delincuentes. La ecuación no es exacta. Esta generalización les da un poder que no tienen. Si creemos que son peligrosos, ellos se comportan como la sociedad espera que se comporten”. Por eso, tiene tanto sentido y es tan coherente pero también tan sorprendente escuchar a Nelsa Curbelo explicar que los protagonistas de estos cuentos en realidad son jóvenes tienen miedo, por eso entran en una banda, para protegerse. “No son ni quiera rebeldes, tienen sus jefes, sus reglas, su disciplina”. 

Por eso, ha sido tan efectivo su modelo de no enfrentamiento sino de acercarse a ellos para cambiar el grupo desde dentro, desde el líder. Esta mujer nacida en Uruguay explica también cuentos con mensaje de no violencia cercano a Gandhi, compara su labor con árbol de la India “cuya copa era grande como un estadio de futbol y lanzaba unas ramas rectas al suelo que echaban raíces y generaban otro árbol”. El trabajo de Ser Paz en Guayaquil es, por tanto, lanzar ramas sobre los jóvenes para intentar generar cambios en la raíz. 

Un emotivo reconocimiento para las profesiones sociales.

Estos días con Nelsa he aprendido muchas cosas gracias a la moraleja que arrojan el final de cada una de sus historias. De la fractura familiar que supone la inmigración, del corralito que tuvo lugar en Ecuador, de la corrupción del sistema, de la falta de abrazos, de los jóvenes, del fútbol callejero, pero también de la tolerancia, de la entrega, del compromiso durante toda la vida, de la honestidad, el servicio a los demás, a la sociedad y al mundo, del optimismo y la esperanza en la sociedad. Y es que lo más sorprendente es que cuando narra sucesos terribles que ha vivido nunca pierde la sonrisa y el buen humor. 

Por eso, no es de extrañar que después de escucharla tantos estudiantes de Educación Social y Trabajo Social de la Fundación Pere Tarrés hayan solicitado hacer sus prácticas de la carrera en Guayaquil colaborando con la ONG Ser Paz. O que una alumna comentara en el pasillo después del acto de investidura de Dra. Honoris Causa: “Las palabras de Nelsa Curbelo dan sentido a mi decisión de estudiar en esta Facultad”. 

Para la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés también era significativo que su primera Dra. Honoris Causa fuera una persona que está trabajando por los derechos humanos, la paz de una manera que combina tanto la intervención directa, el trabajo en barrio y en las calles, con el trabajo intelectual, de docencia y difusión del conocimiento. Y es que precisamente investir a Nelsa Curbelo como Dra. Honoris Causa otorga un mayor prestigio a las carreras sociales que demasiado a menudo son ninguneadas por otras aéreas del saber. Lo supo expresar perfectamente en su discurso la rectora de la URL: “Es indiscutible que la Dra Curbelo ha creado un nuevo modelo de intervención. Si en lugar de trabajar en el ámbito de las ciencias sociales lo hiciéramos en el tecnológico o económico estaríamos hablado de innovación”.

Nota: La visita de Nelsa Curbelo ha tenido una destacada repercusión en los medios de comunicación y el acto de investidura llegó a ser Trending Topic en España el viernes 10 de febrero.

Más información

• Notícia sobre el acto de investidura
• Fotografías del acto de investidura
• Impactos en medios de comunicación
• Discursos del acto de investidura

Isabel Vergara
Cap de premsa i comunicació institucional de la Fundació Pere Tarrés

La identificació i el compromís dels equips en les entitats

Segons asseguren diferents informes, el 46% dels treballadors no està compromès amb la seva feina, és a dir, no estan disposats a donar el millor d’ells mateixos per l’organització. Aquesta xifra tan alta de falta d’implicació  és preocupant en el món empresarial. Tanmateix, teòricament aquesta situació no s’hauria de reproduir en l’àmbit de les ONG, ONL i entitats socials. De fet,  la passió pel projecte hauria d’estar en l’ADN del seus col·laboradors/es que són qui el fan possible. Per tant, la identificació, el compromís, la implicació i el sentit de pertinença de l’equip que conforma una entitat són claus per la seva existència. Ara bé, sovint aquests aspectes s’han de poder fomentar, estimular i visibilitzar.

I quan més dimensió té una entitat, més complicada és aquesta tasca. En el nostre cas, la Fundació Pere Tarrés compta amb més de 2.000 treballadors i treballadores i uns 3.000 voluntaris. A més del volum, aquest equip de persones està dispers geogràficament pel territori (bàsicament per Catalunya, però també a Madrid), i treballa en diferents centres i ubicacions (com escoles, centres cívics, centres d’esplai, etc.). A més , que gran part d’ells realitzen feina d’intervenció atenent infants, gent gran, joves i, per tant, no passen el seu temps davant d’un ordinador, fet que limita els canals de comunicació interna. Però la comunitat de la Fundació Pere Tarrés no la formen només els treballadors/es i els voluntaris/àries, sinó que també en formen part els més de 230.000 beneficiàries de la seva acció que participen en els seus serveis i activitats.

Lògicament en aquest gran nombre de persones hi ha un diversitat d’edats, condicions, sexe, creences, ideologies, cultures, però alguns elements que són comuns a tots. Es tracta d’una comunitat de gent amb uns valors i un compromís per contribuir a millorar la vida de les persones, de les entitats i, en darrer terme, de la societat. I aquesta és la força que mou a l’entitat. I precisament en aquesta força s’ha centrat la campanya “Som Pere Tarrés”.

Una campanya interna i externa

La campanya “Som Pere Tarrés” s’ha desenvolupat a llarg del 2011 en una dimensió més interna, que encara contínua, però durant el 2012 amplia el seu abast per convertir-se en una campanya institucional, perquè és la carta de presentació de l’entitat. I és que considerem que els valor afegit de les nostres activitats i serveis resideix precisament en la forma de treballar i en els valors de la institució i de l’equip de persones que la integren.

La campanya interna ha consistit en un seguit d’iniciatives i actes per engrescar i implicar l’equip i integrar també les seves famílies. Així al mes d’abril, unes 700 persones de l’entorn de la Fundació Pere Tarrés van visitar la  Sagrada Família. A l’estiu, més de 40 treballadors i treballadores de la institució van participar en un concurs de fotografies on reflectien com havien passat l’estiu i en què el jurat estava format per als seus propis companys. També mitjançant un concurs es va decidir la imatge de la nadala institucional de la Fundació Pere Tarrés. En aquest cas, es volia fer partícips els infants dels treballadors/es amb un concurs de dibuix on cada nen i nena reflectís el seu Nadal. A més, a tots els infants se’ls va fer arribar un pòster amb tots els dibuixos participants per decorar la seva habitació. De fet, tots els dibuixos participants  han servit per elaborar la decoració nadalenca institucional d’enguany.

A més d’aquestes iniciatives, també s’han organitzat trobades per aprofundir en els valors que ens uneixen a tots plegats, com ara una reunió general de tot el personal d’estructura a l’octubre a la casa de colònies de la Conreria, un cap de setmana a la muntanya per a equip de formació de lleure i acció social. El colofó van ser les trobades de Nadal. Unes 700 persones es van aplegar al sopar de Nadal de la Fundació a Barcelona, que a més van treballar en equips per participar en un concurs de centres de taula. A  i a més es van fer trobades, berenars i dinars per als equips de Manresa, Tarragona i Tortosa.

En tots aquests moments es van projectar el vídeo que recull tot l’esperit de “Som Pere Tarrés” i on treballadors, voluntaris i usuaris de l’entitat expliquen per què estan a la Fundació Pere Tarrés, que els ha motivat a participar en aquest projecte i quina és la repercussió de la seva tasca en els usuaris i en la societat. A través d’aquests testimonis es destil·la clarament quins són els valors, els compromisos i l’esperit de l’entitat.

És això el que ens identifica i ens uneix. Per això tots som Pere Tarrés.

Isabel Vergara 
Cap de premsa i comunicació institucional de la Fundació Pere Tarrés

La comunicació també és acció social

S’acostuma a assegurar que les professions socials com l’educació social i el treball social són eminentment vocacionals. Vocació per donar suport als col·lectius més vulnerables i treballar per un món millor. El periodisme i la comunicació també acostumen a ser vocacional, i en alguns casos inclou aquesta mateixa inquietud per transformar la societat. Tot i certes reticències que existeixen en el món social respecte als professionals de la comunicació (segurament degut a males experiències amb mitjans de comunicació amb un enfocament sensacionalista), la praxis diària ens mostra que aquestes dues vocacions no només no són  incompatible sinó que poden ser complementàries.

 
Transformar la societat des de la comunicació

 
Es pot transformar la societat fent intervenció directa treballant per exemple amb infants en un centre obert, amb gent gran en una residència, gestionant ajuts per persones amb discapacitat o fent actuacions amb persones amb toxicomanies. Es pot transformar la societat formant els professionals que treballaran amb aquests col·lectius. També es pot transformar la societat fent estudis i recerques sobre la realitat social o fins i tot fent incidència política per canviar o millorar les situacions d’algunes persones. En el cas dels professionals de la comunicació, fem acció social i transformem el món en la mesura en què contribuïm a donar a conèixer aquesta tasca a la societat. Però especialment a l’hora d’aconseguir visibilitzar a través dels mitjans o de la xarxa una realitat poc coneguda, denunciant situacions injustes i sensibilitzant la ciutadania. Van ser els mitjans de comunicació qui ja fa alguns anys van començar a denunciar les situacions de violència familiar de gènere dels homes vers les seves dones que fins al moment la societat semblava haver tolerat com un fenomen quotidià. Moltes dones van descobrir llavors que no estaven soles i que tenien uns drets i una xarxa de suport per ajudar-les. La pressió social, iniciada pels mitjans, va aconseguir canviar algunes lleis en aquest sentit.

Un exemple pràctic: la situació dels fills i filles de famílies d’origen immigrant

 
La setmana passada vam tornar a comprovar com la tasca dels professionals de la comunicació és una altra vessant de l’acció social. El passat 14 d’octubre Unicef i Fundació Pere Tarrés vam presentar l’estudi “Abriendo Ventanas”, que descobreix com els infants de famílies immigrants que viuen a Espanya tenen dificultats per accedir a drets fonamentals com l’alimentació, l’educació o la salut. Un estudi fonamental per denunciar situacions injustes que sovint són desconegudes per la societat i ignorades pels poders públics. Però un estudi que hauria quedat en la difusió del sector social, si no s’hagués fet una feina de comunicació per aconseguir que els mitjans de comunicació es fessin ressò. El resultat són més de 200 referències en mitjans de tot el món i més de 200 comentaris en xarxes socials de persones anònimes que s’indignaven en conèixer aquesta realitat i demanaven solucions. I precisament el mateix cap de setmana, el programa Latituds del Canal 33 emetia el reportatge “Trencant l’espiral de la pobresa infantil”, un reportatge rigorós dels periodistes de la televisió pública catalana gestat pel treball conjunt de diferents professionals de la comunicació de les entitats del Tercer Sector que aconseguia posar sobre la taula la realitat de la pobresa infantil que a Catalunya afecta a un de cada 4 infants. I també la tasca silenciosa però fonamental de les entitats socials catalanes per combatre aquesta pobresa i per donar suport als infants i les famílies que la pateixen.

 
Si amb totes aquestes accions comunicatives que es realitzen des de les entitats aconseguim que la societat prengui consciència dels problemes de la realitat i que els que poden decidir prenguin mesures per solucionar-ho, ja haurem contribuït a transformar el món.

Isabel Vergara

Cap de Premsa de la Fundació Pere Tarrés