Justícia Social i Restaurativa

En aquest nou món que es configura què serà més just, continuar castigant o intentar reparar el dany?

Nosaltres estem acostumats que hi ha una justícia tradicional que quan una persona fa un delicte li correspon una pena i que acostuma a ser una pena privativa de llibertat. La idea d’una justícia restaurativa és una justícia més compartida, on evidentment hi ha els drets i garanties pel delinqüent, però també hi ha les necessitats de les víctimes i el mal que s’ha fet a la comunitat. Per tant, d’un forma, intenta donar resposta al delicte d’una forma molt més global i, des del nostre punt de vista, molt més ètica, molt més social i molt més coherent.

Si mirem una mica la història de com ha funcionat la justícia penal tradicional, tenim sempre una idea de que a Espanya hi ha molta delinqüència i que estem pitjor que a la resta de països europeus. Teòricament Espanya és un dels països més segurs de la Unió Europea, la criminalitat és un 20% per sota de la mitjana i en canvi Suècia, que sembla el paradís de moltes coses, és el país que té la delinqüència més alta. En sentit contrari, Suècia no castiga amb pena privativa de llibertat, sinó que intenta aplicar la justícia restaurativa, i nosaltres que tenim menys delinqüència, tenim moltes més persones a les presons, perquè tenim una taxa del 30% superior a la mitjana europea.

Llavors s’ha de preguntar molt sovint amb els exemples què és el que necessita aquesta societat? Continuar tancant, perquè sembla que la única manera de reaccionar enfront del delicte és la pena privativa de llibertat o fer persones molt més responsables que entenguin que quan s’ha fet un mal, aquest mal s’ha de reparar.

I la gent pregunta, com és aquesta justícia restaurativa? Es pot aplicar a tots els delictes? Doncs als delictes molt greus evidentment que no, però hi ha molts delictes, jo dic un 60-70% en els que es podria aplicar. I com seria un exemple? Doncs el clàssic robatori que t’entren a casa, que se t’emporten una mica de diners que pots tenir, algun aparell i sobretot, si és una dona, que se li emporten un petit grapat de joies, que no té un gran valor econòmic, però que té un gran valor sentimental perquè eren de la seva mare o de la seva àvia. Això el delinqüent quan ho agafa realment no en té ni idea, ho intenta vendre, guanya molt pocs diners, però si la víctima li pogués explicar a la persona que li ha robat que allò li ha fet molt de mal, probablement ell mateix pensaria la propera vegada que torni a fer el delicte, seria millor que no hi tornés, però si hi torna, que està produint un mal molt superior. O a les persones, també en aquest cas una dona que l’atraquen pel carrer i que després té molta por quan ha de sortir al carrer. Llavors la justícia tradicional pensa, el jutgem, el condemnem, el posem a la presó si la pena és una pena de presó, però amb això s’aconsegueixen poques coses.

La justícia restaurativa diu “posem a la víctima en el centre”, intentem que el delinqüent sigui conscient del dany que ha fet, que repari el mal, que torni els diners o que pagui les multes corresponents, si parlem d’altres tipus de delictes, però sobretot que pensi també que ha fet un dany molt gran a la comunitat. I això es podria aplicar també si pensem en els casos de corrupció o amb altres tipus de delictes, perquè hi ha molts països que ho fan i perquè no ho podem fer nosaltres?

La pregunta final o la conclusió final seria: estem preparats per deixar de castigar i intentar una justícia més propera al ciutadà, més ètica, més social? En definitiva la justícia restaurativa.

Esther Giménez-Salinas
Directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés - URL i Catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat Ramon Llull

Aprendre a reparar el dany

La setmana passada vam poder llegir a la premsa que la Fiscalia ha demanat la protecció de dotze menors a Catalunya, tres d’ells encara alumnes de primària, per mirar d’aturar l’assetjament escolar que reben per part dels seus companys. Aquesta, per desgràcia, no va ser l’única notícia que ens alertava de la violència a l’escola i de les conseqüències en els infants que pateixen el bullying i/o el ciberbullying. Depressions, trastorns i intents de suïcidi, alguns consumats, apareixen periòdicament en els diaris acompanyats d’una bateria d’experts que s’esforcen per ajudar-nos a entendre el que ja molts consideren un fenomen social creixent. És ben cert que ens alarmen aquests casos i és lògic que ens demanem què passa dins l’escola, atès que sembla haver-se convertit en un espai potencialment insegur per als infants.

Tanmateix hem de recordar que l’escola és un lloc de convivència, com ho són el domicili familiar o la feina, i que en certa manera les relacions humanes no són immunes al conflicte, ben al contrari. Entre infants hi ha conflictes a l’escola, com també n’hi ha entre infants i mestres, però també entre mestres, entre docents i equip directiu i, fins i tot, entre famílies i mestres. Les combinacions són diverses i l’experiència ens diu que el conflicte entre persones que conviuen sempre pot sorgir. En el cas dels conflictes entre infants a l’escola sovint sembla que la resposta per part de la societat només pot passar o bé per l’extrem de la duresa o bé pel de la permissivitat, dificultant aquesta dicotomia que s’arribi a l’arrel del problema. El fet és que habitualment la balança s’inclina cap a un model encara molt depenent del càstig en el nostre sistema educatiu. Existeixen diversos tipus de sancions segons la gravetat, tot i que aquest tipus de mesures que pretenen regular la convivència dels centres solen arriben tard, és a dir, quan el fet ja ha passat i algú n’ha rebut les conseqüències.

Que l’educació havia de prendre’s molt seriosament la seva tasca humanitzant ja ens ho advertia el filòsof Theodor Adorno quan subratllava el pes cabdal que ha de tenir per prevenir-nos de tornar a caure en la barbàrie. Cal no confondre’ns, que el conflicte sigui natural a la convivència no significa que la reacció al conflicte sigui l’acceptació de les petites violències quotidianes. Aquest tipus de violències passen sovint desapercebudes en contextos on no es treballa de manera integral la qüestió del conflicte. La seva capacitat lesiva és alta, malgrat semblar poc importants, i produeixen profundes erosions en les relacions de grup, impedint els vincles de suport i generant climes de tolerància cap a fenòmens més complexes com el bullying. Són aquests els casos en els que ningú no ha sabut veure la gravetat del que estava succeint o ningú no l’ha valorat en la seva justa mesura.

És a dir, correm el risc de ser massa permissius mentre el mal es podia haver evitat i això ens pot empènyer a ser massa durs quan el mal ja s’ha fet. D’una banda, qui pateix l’assetjament sovint és doblement víctima, primer de la violència dels seus companys, segon d’un sistema que no només ha permès aquest greuge, sinó que a més el fa més vulnerable responent amb mesures com el canvi de centre. De l’altra, qui assetja i promou l’assetjament d’un company ha arribat més lluny del que en qualsevol context de respecte s’hauria d’admetre. I quan arriba el moment d’encarar les conseqüències és tractat com un agressor que ha de ser castigat. Per acabar, la resta de l’escola, entesa com a comunitat, quina idea de justícia rep i quina ha estat la seva implicació en aquest procés? Molt possiblement l’existència de tallers esporàdics, dinàmiques de tutoria, xerrades sobre la violència i el bullying a l’escola  o fins i tot els tan apel·lats protocols no són eines suficients per construir una veritable cultura de pau.

La família i l’escola són els primers espais des d’on construïm la idea del món com a lloc de relació. A partir d’aquests, els infants aprenen i desenvolupen actituds envers els fets, les persones i les situacions que els envolten. Durant els passats anys 90 es van començar a desenvolupar pràctiques restauratives, sobretot la mediació, a les escoles catalanes, però també a Madrid, al País Basc i Andalusia. Des d’aleshores la mediació ha anat guanyant terreny i solidesa, especialment com a eina per a la gestió alternativa dels conflictes, ja sigui entre iguals, o bé amb una persona adulta fent de mediadora.

L'origen de les pràctiques restauratives
Les pràctiques restauratives i la seva teorització provenen originàriament de l’àmbit de la justícia ordinària. La necessitat que les víctimes han expressat de tenir un paper més actiu en el processos judicials, sumat a les crítiques a un sistema punitiu poc efectiu en termes de reinserció social, èticament reprovable des del punt de vista de la dignitat humana i econòmicament insostenible, han provocat un debat, des dels anys 70 del segle passat, entorn altres formes de respondre al delicte des de la justícia. La justícia restaurativa apareix, aleshores, recuperant experiències dels pobles indígenes d’Austràlia, Canadà i Nord-Amèrica i intentant transformar la idea de justícia cap a un procés més humà, basat en la trobada personal, en l’assumpció de responsabilitats i en l’intent de reparar el mal sofert amb el delicte per tal de restaurar-ne les relacions.

Howard Zehr va ser el primer en dir que la justícia entén el delicte com el trencament de la norma jurídica i que la justícia restaurativa, en canvi, posa el focus en com el delicte ha fet malbé una sèrie de relacions entre les persones. Aquest canvi, primer en la comprensió del delicte, però després de qualsevol altra forma de conflicte on puguem identificar víctima, ofensor i comunitat, ha estat extrapolat més enllà del dret i aplicat a d’altres àmbits. Així, en la mirada restaurativa, davant del conflicte no es busca determinar qui és el culpable per aplicar-li un càstig, sinó que es vol implicar els responsables, els afectats i la resta de la comunitat en la recerca d’una resposta capaç de reparar allò que s’ha malmès.

El moviment restauratiu té, doncs, una importància enorme si es trasllada a l’escola, ja que implica la possibilitat que els infants creixin havent interioritzat de manera natural els seus principis i normalitzant aquestes metodologies alhora d’enfrontar els conflictes, veritable prevenció de les violències i la seva cronificació. La hipòtesi de fons de les pràctiques restauratives a l’escola en termes de disciplina social és que els ésser humans són més feliços, cooperatius i productius, a més de tenir més possibilitats de fer canvis positius en la seva conducta, quan els que estan en una situació d’autoritat fan les coses amb ells, en lloc de fer-les contra ells o per a ells. Les persones som els éssers socials que Aristòtil anunciava i aquesta naturalesa relacional és clau en la consecució de la justícia i la felicitat. Caldrà, doncs, tenir cura dels vincles que la convivència genera i, alhora, ser capaços de treure profit de l’experiència conflictiva per aconseguir una millora de les relacions. El paradigma inclusiu de l’enfocament restauratiu ha estat posat en pràctica de manera integral, per exemple, al barri de Son Gotleu, a Palma de Mallorca, on s’ha involucrat professorat, famílies, personal d’administració i direcció de centre amb les seves pràctiques, però també s’han  obert les portes a la comunitat per tal d’enfortir-la a través de la col·laboració amb la policia local entre d’altres.

Davant d’aquesta perspectiva gairebé esperançada, ja que almenys som capaços d’identificar un camí i decidir que hi volem avançar, ens ha de sorprendre que no existeixi en la preparació del professorat de secundària de les nostres universitats no només cap enfocament restauratiu, sinó cap formació específica que ajudi els futurs professors d’ESO a gestionar els conflictes o a treballar per prevenir l’aparició de processos com el bullying o el cyberbullying. Que la violència a l’escola és un reflex de la violència de la nostra societat és un fet amb el que hem de conviure. No obstant això, i tot i acceptant que la violència no es pot eliminar del tot, sí és possible reduir-la i rebaixar el seu impacte. És des de l’escola que podem creure en canvis vertaders que reverteixin en la societat.

Aida C. Rodríguez, Responsable de projectes Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés – URL i membre del Grup d’Investigació, Innovació i Anàlisi Social (GIAS) de la Facultat d’Educació social i Treball Social Pere Tarrés – URL.

Bibliografia:

      Adorno, Theodor (2002). Educación para la emancipación: conferencias y conversaciones con hellmut becker (1959-1969). Madrid, Ediciones Morata

Alberti i Cortés, Mónica i Boqué i Torremorell, Maria Carme (2015). Hacia una pedagogia restaurativa: superación del modelo punitivo en el ámbito escolar. Revista de Mediación. https://revistademediacion.com/articulos/15_05/

Mònica Alberti Cortés (2016). Cap a una escola justa: la incorporació de la justícia restaurativa en l'àmbit escolar. Tesis doctorals en xarxa. http://www.tdx.cat/handle/10803/362361

Boqué i Torremorell, Maria Carme (2004). Mediació escolar. Xarxa telemàtica educativa de Catalunya. http://www.xtec.cat/se-conca/Carme%20Boqu%E9.pdf

Pomar Fiol, Maria Bel i Vecina Merchante, Carlos (2013). Prácticas restaurativas: construyendo la comunidad desde los centros de enseñanza. Educació i cultura, revista mallorquina de pedagogia. file:///C:/Users/acrodriguez/Downloads/275993-377332-1-SM.pdf

Wachtel, Ted (2013). Definiendo Qué es Restaurativo. Instituto internacional de prácticas restaurativas. http://www.iirp.edu/pdf/Defining-Restorative-Spanish.pdf

Zehr, Howard (1990). Changing lenses: A new focus for crime and justice. Scottdale, PA: Herald Press

Vídeo del Projecte Comenius Regio de Pràctiques Restauratives entre Palma de Mallorca, barri de Son Gotleu, i Hull (Gran Bretanya), Maig del 2013