Les relacions de parella "sanes"

Tenir parella pot ser la cosa més bonica del món o convertir-se en la teva pròpia presó. Us explicaré dues situacions en les que pot passar això i m’agradaria que ho poguéssiu identificar en vosaltres o en algun company.Són situacions que he anat aprenent en la relació amb els nostres usuaris, en serveis socials i en serveis d’atenció a la dona, en la pràctica professional.

La situació A és aquella en la que la violència és va infiltrant poc a poquet en la relació de parella i la situació B és aquella en la que creem relacions de dependència, que no són sanes, i que ens tornen controladors, acaparadors, egoistes i possessius.Totes dues són situacions que no ens fan feliços i que determinen una relació no del tot sana. 

La violència es va infiltrant poc a poc

Anem amb la primera la situació A, en la que la violència es va infiltrant poquet a poquet en la relació de parella. Són aquelles situacions en les que tu no sortiries mai amb una persona amb la que, en la primera o en la segona trobada de quedar amb ella, t’insultés, et menyspreés o et ridiculitzés davant dels demés. Però com acabo de dir, la violència es va infiltrant poquet a poquet. 

Per simplificar-ho he buscat la metàfora de la granota. La granota si la poses amb un cubell amb aigua i aquesta aigua està freda, la granota entra i surt, però si la posem amb un cubell amb aigua i gradualment anem pujant la temperatura, aquesta granota arriba un moment en que queda atordida, esgotada, i ja no pot sortir. Això és el que passaria en les situacions de violència. 

Situacions de dependència

L’altre model, el model B, és el que creem en situacions de dependència, ens aferrem a una persona, ens tornem egoistes, possessius, la volem per nosaltres, tot i que hàgim de canviar la nostra manera de ser per no perdre-la. Aquesta relació de dependència que creem amb l’altre persona, tampoc ens fa feliços. Recordeu la taronja? No és una mitja taronja. La “media naranja” no existeix. Som taronges senceres. Som persones senceres. No necessitem la meitat de ningú per ser persones complertes. 

Per què passen aquestes situacions? Perquè portem una motxilla personal, que és intransferible, que és la nostra història personal, la relació que hem tingut amb les nostres pares, la situació que hem viscut amb la família, el tenir un pare autoritari, una mare permissiva o més submisa o la relació de persones significatives que hem tingut de models. També el grup d’iguals amb els que ens hem relacionat. Els nostres amics, els nostres líders i també la imatge personal que tenim de nosaltres mateixos.

El camí de la teva vida

I per acabar, m’agradaria fer-ho amb la metàfora del tren. El tren simbolitza el camí, la trajectòria de la teva vida. Als diferents vagons hi pujaran persones que t’acompanyaran tota la vida i d’altres que hi estaran uns instants. Però el més important és que tinguis les portes obertes perquè baixi qui no vulgui acompanyar-te. No t’aferris a ningú que no vulgui compartir amb tu la teva vida. I que expulsis de la teva vida aquelles persones que no et tracten amb respecte, que no t’aporten res. I que sobretot no canviïs la trajectòria de la teva vida, perquè tu ets el protagonista de la teva vida i tu necessites ser feliç.

Dra. Gisela Riberas Bargalló

Directora acadèmica de Grau i Directora del Grau en Educació Social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull