Garantim el dret al lleure, eduquem per la vida

Diumenge passat al vespre, una monitora m’explicava, amb una gran alegria, com els havia anat la sortida al Puigmal que havien fet amb l’esplai. El grup s’havia cohesionat un munt. Dalt del cim havien dedicat un temps al silenci i la contemplació. L’experiència havia estat impressionant. Només hi havia una qüestió que realment la tenia amoïnada, aquelles tres persones que s’havien perdut la oportunitat de gaudir de la sortida pels deures i exàmens.

Com a educadors, el dia 20 de novembre és una data destacada ja que és el Dia Universal dels Drets de l’Infant. Partint de la base que cal reclamar i treballar per garantir els drets cada dia, en aquest cas la transcendència de la diada és clara ja que commemorem l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, aprovada el 1989. Val la pena valorar la importància de tenir un document com aquest i centrar la reflexió en quin grau ens trobem a l’hora de garantir tots els drets reconeguts. Per tant, no deixa de ser un bon motiu per parar i fer balanç.

Els educadors en el lleure sabem que aquestes activitats tenen un alt component educatiu i transformador, per això afirmem que l’infant que hi participa és un afortunat! En aquest sentit, estem convençuts que l’accés a l’esplai o les colònies hauria d’arribar a tothom, i per aquest motiu és important centrar esforços per assegurar que les realitats socioeconòmiques no impossibilitin l’accés dels infants a les activitats de lleure educatiu.

L’article 31 de la Convenció reconeix “el dret de l’infant al descans i a l’esplai, a lliurar-se al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat” i afirma que els estats membres "han d’afavorir oportunitats de participació en activitats culturals, artístiques, recreatives i d’esplai”. En aquest sentit, penso que val la pena parlar de l’accés al lleure des d’un sentit més ampli, centrant la reflexió al temps de descans i esbarjo de què disposen els infants de la nostra societat i quina rol hi prenem els adults.  

Avui dia hi ha un debat latent en relació a una possible reforma horària, que qüestiona la situació actual de l’ús del temps i té la intenció de promoure un canvi. Precisament, un dels motius d’aquesta reforma, entre altres, és el de garantir un temps pel descans i el lleure, per millorar el benestar de les persones. Fent referència a l’horari, estaríem d’acord que els infants, teòricament, ja en tenen de temps lliure; però segurament ens hauríem de plantejar com és utilitzat i si aquest temps és percebut de la mateixa manera des de la seva perspectiva.

El passat dimarts 10 de novembre, el Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans vam participar en el Debat ‘Catalunya Social’ sobre el Dret al lleure educatiu, organitzat per la Taula del Tercer Sector. Precisament, un dels temes a què es va fer referència, va ser la sobreocupació dels infants, un excés d’activitat que acaba omplint el que, teòricament, hauria de ser el seu temps de lleure i esbarjo.

En el marc de l’etern debat al voltant de l’existència o no de deures, darrerament s’ha difós un vídeo que evidencia la sobrecàrrega de feina (deures, exàmens, treballs) a la que estan sotmesos els infants fora l’horari escolar. Segurament un còmput d’hores desmesurat per la seva condició d’infant. Per altre costat, cal afegir-hi l’elevat nombre d’activitats que realitzen alguns dels infants en sortir de l’escola (esports, música, idiomes,...) i que no sempre responen a una demanda del propi infant; en alguns casos diríem que l’element del gaudi ha quedat sobrepassat per la valoració utilitarista de l’activitat. El compendi d’aquestes dues realitats portades a l’extrem és el que acaba generant aquest estrès en els infants i la colonització del seu temps lliure.

En certs casos, aquest context s’acaba reflectint en les activitats de l’esplai setmanal. Tornant al cas exposat inicialment, i que segurament molts dels monitors hauran viscut en primera persona, com interpretem que una persona deixi de venir a una sortida de dia o de cap de setmana perquè té un munt de feina de l’escola? Si es tractés d’un fet puntual entendríem que cal atendre també a les responsabilitats, com en aquest cas l’estudi. Ara bé, quan l’excepcionalitat esdevé, cada vegada més, un fet quotidià és quan ens hem de plantejar què implica una situació com aquesta.

Com comentava, els monitors estem convençuts i som conscients que una sortida a la muntanya té un gran efecte educatiu tant a nivell personal com de relació amb el grup. Però si no som conscients del seu valor és quan acabem situant aquest tipus d’activitats en un segon nivell. En aquest sentit, doncs, és important que tots prenguem consciència que el dret al lleure i al descans és necessari per créixer com a persones en un estat de benestar i felicitat. I si entenem aquest espai com un temps imprescindible en el nostre dia a dia, podrem arribar a valorar com d’importants esdevenen les activitats de lleure educatiu pel fet de ser espais de descans amb un component eductiu.

Si ja de petits ens acostumem a no tenir temps per l’esbarjo, el joc i, fins i tot, l’avorriment, difícilment aconseguirem valorar la importància d’aquest temps com a estona, també, de creixement personal. Així doncs, com a societat tenim un repte, educar persones que aprenguin a valorar la necessitat de tenir espais de descans i esbarjo. L’educació en el lleure hem de ser un referent d’aquests espais per la capacitat de generar experiències significatives en l’ús del lleure des d’un punt de vista transformador.

Mentre els docents debaten sobre l’existència o no dels deures, altres sobre la necessitat de la reforma horària i les famílies sobre si l’activitat d’esplai ha de prevaldre per sobre dels exàmens,... tenim uns infants que aquest cap de setmana han perdut la oportunitat de gaudir de la sortida al Puigmal.

Núria Martínez Fernàndez
Vicepresidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés