Matisant les diferències...o treballant des de les similituds

El passat 13 d’abril es va organitzar una nova Taula rodona per presentar els diferents moviments de lleure als estudiants del Grau d’Educació Social de la Universitat de Barcelona. La taula s’emmarca en l’assignatura d’Animació sociocultural i educació en el temps lliure i té la finalitat de presentar als estudiants les principals entitats d’educació en el lleure des de les seves singularitats. Enguany, a la segona edició de la taula hi hem sigut presents representants d’Esplai, de Minyons i Guies de Catalunya, d’Escoltes Catalans, de la Fundació Catalana de l’Esplai i nosaltres com a Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés. 

És interessant i positiu que des de la universitat s’organitzin aquest tipus d’actes pels estudiants. Els que hem tingut la sort de conèixer i viure el món del lleure som conscients del gran valor educatiu que aporten els esplais i caus en el creixement dels infants i joves. Molts de nosaltres acostumem a reconèixer -i dir amb un toc d’orgull- que la nostra manera de ser s’explica, en molts sentits, gràcies a aquest pas per l’esplai. Tot i així, és cert que a vegades ens oblidem que hi ha una gran part de la població que desconeix aquest tipus de realitats i, per tant, espais com la taula rodona serveixen per posar en valor la nostra tasca i, sobretot, donar-la a conèixer. 

L'arrelament en la comunitat

Tornant a la ponència en qüestió, m’agradaria destacar una qüestió que va plantejar una alumna en el torn de preguntes i que em va desvetllar certes reflexions. La taula es va orientar a descriure les nostres entitats, sintetitzant el que fem, com estem organitzats, quin abast territorial tenim, els nostres orígens, què és el que més ens caracteritza i identifica... Després de totes les intervencions, l’alumna, partint del seu desconeixement sobre el tema dels esplais i caus, va preguntar quina era exactament la nostra diferència entre tots nosaltres si mai volia portar els seus fills en alguna d’aquestes entitats.

Qualsevol pot pensar que tots els ponents vam explicar el mateix; però els que érem allà sabem que realment vam centrar-nos en aportar matisos per diferenciar-nos uns moviments dels altres. Amb aquesta voluntat segurament vam partir d’una base més conceptual que pràctica, i per algú totalment extern a la nostra realitat, malgrat aquests matisos i aquelles experiències que estàvem exposant, tampoc divergien tant les unes de les altres. En molts casos, el que més ens diferencia són qüestions més aviat ideològiques i metodològiques, però un cop anem a les realitats de base, aquestes línies poden quedar més desdibuixades.

Així doncs, podríem dir que la qüestió plantejada no es podia respondre des del punt de vista amb el qual s’havia fet la ponència ja que a la pràctica hi ha altres condicionants a tenir present. A la taula hi érem representats una gran part dels moviments de lleure del país, però hem de ser conscients que en el dia a dia aquesta pluralitat no està representada a cadascun dels barris o pobles. Tots els ponents vam coincidir en què realment la resposta es trobava en allò local, és a dir, en la realitat pròpia de cada entitat, poble o barri; per triar cal apropar-se i conèixer de primera mà els seus projectes educatius i tarannà.

Si bé és cert que els grans moviments de lleure, com és el cas del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés, defensem un model educatiu amb uns valors i línies ideològiques i metodològiques propi, hem de tenir present que som entitats de segon nivell i, com a tals, no podem oblidar que la pluralitat de realitats que representem és igual al nombre d’entitats membres. En el nostre cas, cada esplai està arrelat a una parròquia, escola, barri, o poble, té  una història formada per múltiples històries, compta amb uns equips de monitors joves que van rellevant-se periòdicament... 

Tots aquests i més, són elements que van definint la identitat de cada esplai, desenvolupant i consolidant una manera de fer i ser a través dels anys. Els esplais són entitats vives, per tant, un mateix esplai difícilment pot ser el mateix deu anys després. I els moviments hem de tenir clara la nostra plural realitat, en base la qual construir un projecte compartit i col·lectiu, tot acceptant la diferència com un valor afegit. 

Realment val la pena posar en valor la importància de participar en actes com aquest. Per un costat et fan reflexionar i prendre consciència d’aquells elements forts i també dels punts en què cal dedicar més temps i esforços per seguir avançant. I, a la vegada, que et permeten compartir, amb persones d’altres moviments, espais informals d’intercanvi i coneixement; i veure que algunes de les preocupacions del dia a dia no són tan divergents entre uns i altres. 

Núria Martínez Fernàndez
Vicepresidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés