El dia de la discapacitat després del Sense Ficció

Alumnes de la Facultat escolten les reclamacions de les
 persones que treballen al TEB

La televisió pública sorprenia aquesta setmana amb un programa en prime time sobre sexualitat i discapacitat. En general ha sorprès a gran part del país especialment perquè majoritàriament ningú no havia pensat sobre el tema. De fet, la discapacitat ha estat amagada en la història en general, així que era fàcil intuir que pensar sobre sexualitat i diversitat funcional seria una gran novetat per a la majoria de la gent. El programa del canal TEB Vist sobre el mateix tema ja va sorprendre a la seva entrena aquest estiu.

Les bones crítiques generalitzades fan pensar que el nostre país està preparat per poder comprendre que les necessitats de qualsevol persona van més enllà d’estar bé de salut, disposar de transport accessible, tenir el dret a anar a l’escola o fins i tot poder passejar per la ciutat sense que la gent et miri estranyada. Descobrim amb el documental que les persones amb diversitat funcional tenen necessitats com les de la resta de persones. Potser el parany ha estat perpetuar la idea discriminatòria de que existeix una part de la població “normal” i altra “no normal”, la “vàlida” i la que “no ho és”, la “discapacitada” i la “capacitada. Aquesta creació d’una línia imaginària promou justament l’estranyesa sobre el fet de tenir les mateixes necessitats i sensibilitats. El programa ha posat sobre la taula molts aspectes i segurament l’equiparació de necessitats és una de les que s’espera que tothom hagi comprés més enllà de la concreció del tema que aborda.

L’emissió del programa ens fa pensar que el dia internacional de la discapacitat d’aquest any, 3 de desembre, arriba amb un nivell de sensibilització elevat. Malgrat és obvi que les darreres dècades han estat claus per una millora de la situació social, en referència a les qüestions relacionades amb la diversitat funcional, cal situar-nos de manera inapel·lable davant de totes les situacions que actualment encara son generadores d’exclusió. I és que l’entorn és el principal generador de discapacitat. 

Malgrat aquesta sensació de millora cal recordar que des de l’any 1982 és obligatori la contractació de persones amb discapacitat a totes les empreses de més de 50 empleats o que les institucions públiques prestin tots els recursos necessaris (textualment) per l’exercici dels drets d’aquestes persones. Evidentment és curiós que una llei al 1982 legislés aquesta qüestió com si en altres èpoques no hagués calgut fer-ho.

Tot i que fa més de 30 anys que la legislació marca aquestes línies encara hores d’ara és necessari que les persones amb diversitat funcional hagin d’estar reclamant-ho pràcticament cada dia de la seva vida. Malgrat ara fa dos anys vàrem veure moltes fotografies al Parlament de Catalunya amb la llei d’accessibilitat encara és hora que a més de l’anunci d’aquesta hi hagi un seguiment i veritable voluntat d’acomplir-la. Així doncs, ara que després del Sense Ficció fins i tot admetem que les necessitats van més enllà del primer nivell de la piràmide de Maslow, fem-nos responsables totes i tots. Pensem quin gest o quina acció podem fer (o deixar de fer) de manera individual perquè puguem arribar a una veritable normalització de totes les persones i un veritable reconeixement de la gran riquesa que suposa la diversitat humana.

Òscar Martínez Rivera
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull