El sistema financer mou el món.
Aquesta afirmació s’ha mostrat més certa i amb tota la seva cruesa des de la
crisi econòmica iniciada entorn el 2007 al nostre país. La lògica de benefici
màxim permanent passa per damunt les persones i els seus drets: habitatge,
treball, salut, ensenyament...
La solidaritat ha de venir de
persones conscienciades i dels iguals que són els més propers i amb els que es
reparteix l’insuficient pressupost de serveis socials. Perquè la lògica
financera es mantingui és imprescindible contenir l’endeutament i amb ell la
despesa pública, els salaris per fer competitives les empreses, destinar
recursos a salvar la banca i ser estrictes amb els incompliments amb aquesta.
Les direccions d’àrees públiques,
fins i tot els màxims governants de les administracions properes, les
direccions de moltes empreses amb lògiques al servei de la borsa i el capital
queden atrapats amb els mateixos criteris de maximització del valor financer.
L’egoisme, l’avarícia, combinats amb el poder econòmic motiven unes decisions
on la persona importa ben poc quan l’objectiu és el benefici sense límits.
Tenir feina no significa evitar l'exclusió social
En aquest article voldríem deturar-nos
en una de les conseqüències d’aquestes crisis sistèmiques: l’exclusió social
dins del mercat de treball. Podem analitzar les estadístiques: 10% de la
població ocupada amb un salari per sota del mínim interprofessional (648€/mes)
i fins el 30% de la població ocupada per sota dels 972 euros que es
correspondria al 60% del salari mig, per tant sota el llindar de la pobresa. En
ser termes relatius i estadístiques mitjanes de l’Institut Nacional
d’Estadística podem fer-hi consideracions diverses però la idea és que hi ha
milions de treballadors que viuen exclusivament del seu salari i si d’aquests
en depenen familiars i cobren aquest mini salari és obvi que es troben en
situació de pobresa.
Tinc ben present un familiar que
m’explicava com el salari li arribava al dia 5 de cada mes, un cop pagats els
compromisos d’habitatge així com domiciliacions bancàries i tarja de crèdit que
destinava exclusivament a alimentació i qüestions de primera necessitat. A
partir d’aquí, espavila “buscant-te la vida” amb treballs als vespres, caps de
setmana, en l’economia submergida, acceptant que tercers se n’aprofitin de les seves
carències.
Una nova classe social: el precariat
El model neoliberal global ha fet
emergir una nova classe social, el precariat, segons definició de diversos sociòlegs
referida a aquelles persones d’arreu del món que viuen en la precarietat
laboral, que suposa una aclaparadora incertesa vital. Persones amb salaris insuficients
però també amb condicions laborals abusives, i amb la incertesa permanent pel
que fa a la durada dels contractes. Es
fa difícil d’imaginar l’angoixa permanent si s’ha de fer front a una eventualitat,
com atendràs les necessitats personals i de la família la propera setmana o
quin avenir t’espera si no estàs cotitzant per a una jubilació digna. I ja ens
poden parlar de creixement de l’economia: l’informe Foessa sobre “Empleo
precario y protección social” deixa ben clar que, per a què les taxes de
creixement econòmic resultin reduccions de la pobresa, és necessari que les
rendes de les llars ubicades a la cua inferior de la distribució augmentin més
que la resta de les llars. “No podem fiar” el viure amb dignitat a increments
superiors al 2% del PIB!
La gravetat de la situació
d’aquest “precariat” ha d’esperonar la nostra consciència social i especialment
des del marc en què ens reunim, la professionalitat del nostre treball.
És fonamental tenir clares les
causes, fer-ne denúncia sempre que estigui al nostre abast, militar en la
política que creguem pot millorar aquestes situacions, però per damunt de tot
hem de ser eficaços i responsables en la nostra professió.
La promoció de la persona, la
formació tècnica i l’acompanyament educatiu ha de servir per donar-li recursos
que li permetin mantenir l’equilibri emocional a la vegada de no perdre
l’interès per la superació professional. I no perdre’l de forma continua,
encomanant si és possible esperit emprenedor i una actitud de superació que
permeti sortir del pou en què molts es troben. Tot un repte per a un col·lectiu
professional, els treballadors i educadors socials, sovint no prou ben
considerat i que tenen una responsabilitat gran en la vida de moltes persones.
Josep Oriol Pujol i Humet
Director general de la Fundació Pere Tarrés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada